CIÈNCIES SOCIALS, PUBLICITAT

LES MARQUES, "EL MITJÀ ÉS EL MISSATGE"

XAVIER FRANCO                 19 de Març de 2024

EL MITJÀ ÉS EL MISSATGE…AMB CREATIVITAT.

Aplicació de la teoría de M. McLuhan a la Publicitat. Un mitjà no és simplement un sobre que conté una carta:és en si mateix, una importantíssima part del missatge.

                                  

Aquesta afirmació del filòsof i comunicòleg canadenc Marsall Mcluhan queda reflectida en diversos dels seus llibres estudiats a qualsevol facultat de comunicació de tot el món i que implica als mitjans de comunicació de masses. Marçal Moliné primer i Xavi Franco alguns anys mes tard van treballar i van desenvolupar aquesta teoria al món de la publicitat en la primera dècada de l'actual segle. Cada mitjà té el seu propi llenguatge, i la seva pròpia manera d’arribar als nostres sentits, que modifica la percepció del missatge. El mitjà qualifica, completa, afegeix i treu coses a un anunci. A partir de McLuhan, els creatius publicitaris van saber què tractament diferenciat havien de donar-li als anuncissegons el mitjà al que anaven destinats. Sempre buscant l'efectivitat en la percepció del missatge per part del receptor a qui va destinat. La conferència recull un resum pràctic de com la creativitat publicitària es pot adaptar a les característiques pròpies de cada mitjà amb múltiples exemples d'anuncis i formes de comunicació publicitària de diverses èpoques i països -incloent imatges i vídeos- que en la seva immensa majoria han estat premiats amb Lleons de Cannes que són considerats com els oscars de la publicitat.

                                               

FILOSOFIA

 GRÈCIA ANTIGA: SÒFOCLES: ANTÍGONA I EDIP REI

RAÜL GARRIGASAIT,                                                                                                                                 5 DE MARÇ DE 2024

De la trentena llarga de tragèdies que hem conservat de la Grècia clàssica, la posteritat sovint n’ha elevat dues a la condició de models insuperables:l’Antígona i l’Èdip rei de Sòfocles. Què tenen d’especial que els hagi permès de seduir el públic i sobretot els lectors amb tanta intensitat?Semblen obres ben diferents. L’Antígona explica un acte de desobediència

de la protagonista: quan el rei Creont prohibeix que s’enterri el seu enemic Polinices, germà d’Antígona, ella decideix revoltar-se contra l’autoritat, assumint plenament les conseqüències del seu acte. Tota la tragèdia gira al voltant de les raons d’Antígona i les de Creont, que aparentment són les raons de la família i les de l’Estat. Ja veurem, però, que la situació és més complexa del

 que sembla d’entrada.

L’Èdip rei parteix d’una situació límit: una plaga assola la ciutat de Tebes. En aquestes circumstàncies, el rei Èdip, orgullós de la seva intel·ligència, s’ofereix per resoldre el mal col·lectiu, però no s’adona que l’origen d’aquest mal no és a fora sinó dins seu, dins del palau reial, dins de la seva família. Cercant el culpable de la situació, en realitat se cerca a si mateix.En tots dos casos, Sòfocles explora la tensió entre la col·lectivitat i el cercle familiar, entre les paraules dites en públic i els secrets que no es diuen, entre la força del llenguatge i la seva impotència. La manera com ho fa cada tragèdia, com veurem, és única i infinitament rica.