La Charlotte, l’Emily i l’Anne Brontë, indomables com els erms de Yorkshire
Conferència a càrrec de la Mónica Gutiérrez Artero, escriptora, periodista i historiadora,
especialitzada en la literatura britànica del segle XIX.
L'obra de la Charlotte, l’Emily i l’Anne Brontë, poetes i novel·listes victorianes, va tenir poc reconeixement en vida de les seves autores. Reivindicades en les últimes dècades del segle XX, en l'actualitat, les seves respectives novel·les es consideren no sols com a grans clàssics literaris del segle XIX sinó també com a obres singulars, amb un estil i caràcter propis.
Encara que poden enquadrar-se dins del corrent literari britànic del post-
romanticisme victorià, les novel·les de les germanes Brontë destaquen per la seva
qualitat literària, per la peculiar elecció dels seus temes argumentals i pel coratge i la
determinació dels seus personatges femenins.
Nascudes en la segona dècada del segle XIX, en Thornton, van viure gairebé tota la
seva vida en Haworth (Yorkshire), localitat de la qual el seu pare, Patrick Brontë, va ser
rector. Les germanes van créixer òrfenes de mare, molt aïllades a la casa familiar, en els
agrestos erms de Yorkshire que més tard Emily tan bé descriuria en Cims borrascosos.
La biblioteca de Patrick, intel·ligent i educat en la universitat de Cambridge, sempre va
estar oberta per a les seves filles, que van créixer llegint a William Shakesperare, a Lord
Byron i a sir Walter Scott, entre d’altres autors. Una biblioteca familiar en la qual els
llibres escrits per dones brillaven per la seva absència. Les joves Brontë mai van llegir a
Jane Austen, a Maria Edgeworth, a Mary Shelley o a Fanny Burney, i tal vegada per
això les seves veus literàries van ser considerades escandaloses per a una dona, en la
seva època, i molt valentes en la nostra.
Encara que la Charlotte, l’Emily i l’Anne van publicar les seves primeres novel·les amb
pseudònim masculí —Currer, Ellis i Acton Bell, respectivament—, les seves obres no
van ser del tot ben rebudes. De Cims borrascosos es va dir que era grollera, brutal,
estranya i blasfema fins i tot abans que se sabés que havia estat escrita per una dona;
probablement perquè atemptava contra l'ordre natural preestablert en una Anglaterra
victoriana en la qual la permeabilitat social era inexistent. Els crítics de l'època tampoc
van tenir paraules d'elogi per a Agnes Grey, una novel·la que recollia l'experiència real com a institutriu de l’Anne Brontë, però que es va prendre per una fantasia exagerada i
plena de rancor contra les famílies adinerades. Només Jane Eyre, de la Charlotte
Brontë, va rebre algun tímid afalac, tal vegada perquè la seva protagonista no sucumbia
al pecat i es mantenia fidel a la moral religiosa de l'època. O, tal vegada, perquè William
M. Thackeray la va elogiar sense reserves.
En un moment en el qual els personatges femenins de les novel·les s'ajustaven als
prototips de feminitat estrictes victorians —febles, temoroses de Déu i dels seus pares i
esposos, atabalades, enamoradisses—, les germanes Brontë van escriure històries
protagonitzades per unes dones que pensaven en igualtat de condicions que els homes:
eren intel·ligents, fortes, assenyades, de moral recta, disposades a fer sempre el correcte,
rescatadores d'homes en dificultats en lloc de febles rescatades. Des de la nostra època,
podem entendre la diferència que van marcar amb les seves històries i personatges, però
hem caigut en l'error de sorprendre'ns per la seva capacitat per a escriure grans històries malgrat les vides tan retirades que van portar. Les germanes Brontë van viure amb tal
intensitat i passió que van quedar reflectides en la seva poesia, però també en les seves
novel·les. Unes novel·les en les quals pot reconèixer-se gran part de la seva biografia,
de la seva emoció, de l'amor que es professaven i de la seva clarividència per a
comprendre que, a mitjans del segle XIX, la societat victoriana estava canviant.
Bibliografia d'ampliació:
El sabor de las penas, de Jude Morgan. Alianza Editorial, 2017.
Vida de Charlotte Brontë, de Elizabeth Gaskell. Alba Editorial, 2000.
El gabinete de las hermanas Brontë, de Deborah Lutz. Siruela, 2017.
.jpg)
.jpg)
.jpg){kind=link}