HISTÒRIA I EVOLUCIÓ DE LES PIRÀMIDES

NÚRIA CASTELLANOS

23 DE MAIG DE 2023

HISTÒRIA I EVOLUCIÓ DE LES PIRÀMIDES Dra. Núria Castellano i  Solé

La conferència es va plantejar a entorn de tres eixos. Què significa la piràmide, per què s'escull aquesta forma i quins elements formen part aquesta estructura. Teories sobre la construcció de les piràmides . Principals piràmides al llarg de la història d'Egipte. La paraula jeroglífica per dir piràmide era mr i era la mateixa forma que s'usava per fer un tipus de pa. Per això els grecs van anomenar aquestes estructures com a pyramis (pastís).Aquesta forma representava un raig de sol petrificat, el monticle primigeni, una escala al cel i enterrament reservat als faraons, ha de recordar que la piràmide és la tomba però constava d'un moll, el temple de la vall, una calçada i el temple funerari. Abans de construir la piràmide s'orientava cap als punts cardinals i en direcció a la constel·lació d’Orió (relacionada amb Osiris) i a l’estrella Sirius (Isis i inundació).Tot i que encara es parla de la construcció de les piràmides per part dels extraterrestres o esclaus, ha descobert el poblat dels obrers que van edificar les piràmides, prop de la piràmide de Micerí.Les teories sobre la construcció van des de rampes rectes, rampa en zig-zag en una sola cara, rampa en espiral o rampa interna. Principals piràmides:La primera va ser la del faraó Djoser a Saqqara, amb un recinte de 554 m x 277 m. Constava d'una muralla, un pati, la tomba sud (simbòlica), el pati del heb-sed, el serdab, el temple funerari i la piràmide. La tomba es va iniciar com una mastaba de 8 m d’alçada i es va ampliar fins a 6 graons i 60 m. alçada. La cambra funerària està al centre de la piràmide, al fons d’un pou de 28 m de profunditat i 7 m d’amplada.Esnofru construeix a Medium una piràmide que es va esfondrar (amb la cambra funerària dins el nucli de la piràmide) i a Daixur la piràmide romboidal i la roja de 105 m d'alçada.A Guiza s'aixequen les piràmides de Quèops (146,6 m. alçada), Quefrè (que conserva el temple de la vall al costat de l'esfinx) i Micerí (amb només 65 m. d'alçada).Al final de s'inscriuen els Textos de les Piràmides Imperi Mitjà, la necròpolis reial es trasllada al Fayum i tenim piràmides amb nucli de tovot i revestiment de pedra calcària. Les principals estan a Lisht, Illahun i Hawara Amb el canvi d'enterrament a partir de l'Imperi Nou (hipogeus a la Vall dels Reis), la piràmide adoptarà com a tomba pels particulars. Només els faraons nubis i de Mèroe continuaran amb la tradició de la tomba reial en piràmide, a les necròpolis de Nuri, Kurru i Mèroe. Seran estructures petites, sense piramidió i amb revestiment de totxo vermell.

                                                                                                                                           N.C.S.

HISTÒRIA, ARQUEOLOGIA

 5 DE JUNY DE 2018

LES LLÀGRIMES DE MESOPOTÀMIA
Felip Masó

Les llàgrimes de MESOPOTÀMIA

Després de mil·lenis forjant el bressol de la civilització, després de més d'un segle d'excavacions i estudis per conèixer el nostre passat més immediat, en qüestió de pocs anys tots aquests esforços han estat destruïts. La 1ª Guerra del Golf al 1991, la invasió anglo-americana d'Iraq (2003) i ara l’arribada de l’Estat Islàmic (2015) han provocat la pitjor catàstrofe en la història de l'arqueologia oriental i una de les pitjors de tota la història contemporània.

Les recents imatges de la destrucció del Museu de Mossul, dels jaciments de Nínive, Hatra o de la voladura del palau d’Assurnasirpal II a Nimrud produïdes aquesta darrera primavera, es sumen al saqueig del Museu de Baghdad i de la majoria de museus, arxius i biblioteques locals que es va donar al 2003 durant la 2ª Guerra del Golf, però aquest cop perpetrar per un nou i molt pitjor enemic, l’anomenat Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant (ISIL), el grup terrorista més perillós que hi ha en aquest moment al món i que ara per ara domina el nord d’Iraq i l’oest i el centre de Síria, fins a Palmira. Partidaris d’una ideologia salafista-wahabista, pretenen retornar als orígens de l’Islam, i per fer-ho (a més de dur a terme les més terribles barbaritats contra la població) s’han proposat acabar amb tot el patrimoni de les cultures pre-islàmiques a les que consideren paganes i idòlatres i, per tant, ha de ser destruïdes, tal com va fer Mahoma quan va arribar a la Meca i va destruir el ídols i els déus que hi va trobar.

Però, per dolorós que sigui veure la destrucció de peces i monuments emblemàtics de la cultura mesopotàmica coneguts per tothom això no és, sinó la punta de l'iceberg. A la pèrdua per robatori o destrossa s'ha d'afegir l'escandalós saqueig que estan patint els jaciments arqueològics del país, tot això davant la passivitat internacional que tant abans com ara, podien i encara poden, evitar aquest trist capítol en la història de les civilitzacions del Pròxim Orient. Fa glacera veure com centenars d'homes armats amb pales i pics perforen la rica terra mesopotàmica a la recerca, ja no de qualsevol cosa, sinó de peces concretes o d'èpoques determinades que són demanades en grans quantitats pels mercats mundials per satisfer la, mal entesa, ànsia de col·leccionisme, en la qual només els ulls d'uns quants prepotents poden contemplar allò que per dret és llegat de la humanitat. Amb aquestes actituds no hi ha cap guanyador; ni tant sols el mateix col·leccionista que, satisfet pel triomf, llueix la seva nova joguina en una vitrina, el cartell de la qual roman mut perquè la peça, extreta del seu context, no és rés en sí mateixa; necessita el suport del context, de la relació amb els altres objectes, de la interpretació de l'expert que, amb l'experiència d'anys i d'una llargíssima formació, és capaç de donar vida a un objecte que sense això només pot oferir una certa plàstica visual o una certa admiració pels materials en què va ser fet.

De res va servir al 2003 el gest de centenars d'arqueòlegs i assiriòlegs mundials encapçalats pel nord-americà McGuire Gibsob, de l'Oriental Institute de Chicago, advertint de que això passaria, com tampoc serveixen ara les reunions i les declaracions de la Unesco. Aquesta situació no s’aturarà sinó s’entra en el conflicte sobre el terreny per acabar amb l’organització terrorista d’una vegada. Només aleshores es podrà fer una valoració global del què s’ha perdut, si bé a hores d’ara qualsevol previsió, per negativa que pugui ser, segur que encara serà pitjor, per molt que autoritats pretenen apaivagar els ànims de la comunitat científica internacional mostrant algunes peces trobades i reobrint alguns museus de nou, com el Museu Nacional de Bagdad. Tot i això, milers de peces han estat destruïdes o robades; potser no són molt conegudes i no figuren en el manual dels llibres d'Història de l'Art, però per l'historiador, qualsevol fragment té una transcendència vital. La violació dels jaciments i l'extracció de peces amb la destrucció del context corresponent equival a dècades d'estudi, d'investigació i de coneixements sobre aquestes civilitzacions perduts ara per sempre. Si qualsevol de nosaltres  es posa a llegir un llibre d'història del Pròxim Orient Antic, potser no pensa en que al darrera de les seves pàgines, rera cada capítol hi ha anys d'estudi, de dures jornades d'excavacions en condicions límits, de llargues hores, mesos i anys de desxiframents dels més complicats sistemes d'escriptura, de centenars i milers de tesis doctorals sobre els aspectes més inverosímils d'aquestes cultures, tot plegat, per arribar a tenir una idea aproximada de qui eren, com vivien i què va passar amb aquelles llunyanes i fascinants civilitzacions, de les quals nosaltres en som hereus directes. A partir d'ara, l'Assiriologia haurà d'obrir una nova etapa d'investigació més dura encara que l'ha que ha estat realitzant durant més de cent setanta anys.

Felip Masó Ferrer

Professor Història i Arqueologia Pròxim Orient Antic (Arqueonet)