HISTÒRIA DE L'ART CINEMA

  EL CINEMA I EL TEMPS

Albert Beorlegui Tous

28 d'abril de 2026

Un dels elements més extraordinaris que té el cinema és la capacitat per immortalitzar una realitat. Més que cap altre art, el cinema té una magnífica habilitat de canviar, modificar, modelar i alterar aquest concepte tan eteri anomenat “temps”. I sovint, sense adonar-nos-en.En tenim molts exemples, el més important dels quals és l’el·lipsi, el salt en el temps. I és que en una pel·lícula, no cal que veiem tot allò que se’ns vol dir: ja ho assumim: a Lo que el viento se llevó (Victor Fleming, 1939), per exemple, l’acció transcorre durant 12 anys que els espectadors veuen condensats en poc més de tres hores i mitja. Les el·lipsis poden ser també més subtils, de segons, minuts hores i possiblement la més llarga de la història és la de 2001, una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968), on el salt és de milions d’anys.

El temps en cinema, doncs, es pot escurçar, però també allargar: és el que anomenem distensió i és quan veiem una escena en càmera lenta, és a dir, que allò que veiem dura més que la realitat; també pot produir-se l’adequació, és a dir, que coincideixin en tota la pel·lícula el temps real amb el cinematogràfic com en el cas de Sólo ante el peligro (Fred Zinnemann, 1952). I podem trobar altres variants: que el temps vagi enrere (un flashback o analepsi),que vagi endavant (un flashfoward o prolepsi), o que sigui un element més de la història, com Boyhood (Richard Linklater, 2014), on el director va filmar la pel·lícula durant 12 anys amb un protagonista que al principi és un nen de 6 anys i acaba convertit en un jove de 18.

El temps també pot ser l’escenari de l’acció (quan s’ambienta al passat o al futur), i fins i tot que s’hi viatgi a través d’ell, com a Regreso al futuro (Robert Zemeckis, per mencionar un exemple ben popular).

                               

HISTÒRIA DE L'ART, CINEMA

L'ESPLENDOR DE LES BANDES SONORES DEL CINEMA CLÀSSIC

4 DE FEBRER DE 2024

ALBERT BEORLEGUI

     

En aquesta conferència ens endinsem en la consagració del concepte de música cinematogràfica en l’època daurada dels grans estudis, als anys 40 i 50 del segle passat. Bernard Herrmann, Miklós Rózsa, Victor Young, Elmer Bernstein o Alex North potser siguin noms desconeguts pel gran públic però les seves músiques van fer encara més grans les pel·lícules que les acompanyaven. La conferència també dedica apartats a la música del cinema negre, els westerns i el jazz.                              A.B.

Erich Wolfgang Korngold temes al cinema americà de 230 bandes sonores amb nou Oscars. Les músiques afegeixen emoció i son presents en les dècades  dels 1940 i 50.

 Bernard Herr exemple Psicosi. Coneix Orson Welles on col.laborarà amb cinquanta títols. Música amb elements hipnòtic.

Miklos Rozsa amb millor banda amb "Ben Hur". "El Ladron de Bagdad" "Recuerda".També hi ha les bandes sonores del Cinema Negra.

Víctor Young 350 Bandes sonores. Esgotament. "La Vuelta al Mundo en 80 dias" "El hombre tranquilo" 

Als anys cinquanta  Richard Hagemann ha dibuixat grans espectacles visuals, molts westerns "Fort Apache" 

Max Steiner "Tambores lejanos" "Centauros del Desierto" "Solo ante el peligro" etc .

Als cinquanta s'acopla jazz a les Bandes Sonores temes socials, drogodicció, racisme repressió sexual, temes carcelaris etc.

exemple "Un tranvia llamado deseo" "El largo y cálido verano" 

amb música de Miles Davis i Duke Ellington  "Anatomia d'un assessinat". Música histriònica, esvoranc existencial, la música de jazz incidiosa, preten incomodar a l'espectador. 

Alex North "El tormento y el éxtasis" Cleopatra" "Espartaco" "las Sandalias del Pescador"

 Elmer Bernstein 255 Bandes Sonora "Els deu manaments" "Matar a un ruiseñor" "Hombre de Alcatraz" 14 nominacions a l'Oscar 

La culminació de la música simfònica als anys cinquanta, paradigma Ben Hur. .                                                                  R.T

                               

                              

HISTORIA DE L'ART: CINEMA

 WALT DISNEY I ELS CONTES TRADICIONALS                                                     ALBERT BEORLEGUI

 21 MAIG DEL 2024

 

Hi ha la creença popular que els contes de fades són històries innocents amb princeses que somnien amb prínceps blaus, ocellets que entonen cançonetes ensucrades, i fades que fan encanteris, convertint carbasses amb carrosses. La idea ha estat sobretot reforçada per les versions en cinema que n’ha fet Walt Disney, on,paradoxalment, se l’ha criticat tant per endolcir massa les històries originals, com ser també el creador d’alguns dels malsons més traumàtics de la nostra infantesa.

 En realitat, però, els contes de fades són més perversos del que podríem arribar a pensar, entre d’altres qüestions, perquè no estaven originàriament dirigits a una audiència infantil i no estalviaven elements morbosos (incest,canibalisme, tortures, entre moltes d’altres perversions), per fer-los més atractius a les audiències a les que anaven dirigits. Aquesta conferència tracta la relació que Walt Disney ha tingut amb els contes de fades i com bona part de la producció que va fer en vida (1923-1966)adaptava alguns d’aquests contes endolcint-los per a unes audiències però mantenint (d’amagat, això sí), alguns elements inquietants. 

La sessió intenta delimitar què és el que entenem per un conte de fades, establint aquells elements comuns (universalitat, oralitat, atemporalitat, personatges arquetípics, existència de la màgia, finals feliços), i com els podem distingir dels mites, les faules, les llegendes o els simples contes. I també es fa un recorregut per alguns pels principals autors de contes, no només els més coneguts (Charles Perrault, els germans Grimm, Hans Christian Andersen), sinó també d’altres que en

van ser precursors com Giambattista Basile, Gianfrancesco Straparola da Caravaggio, la Baronesa d’Aulnnoy o Charlotte Rose de la Force.Finalment, es fa una comparació entre les versions “originals” i les adaptacions cinematogràfiques dels tres contes de fades canònics de Disney:Blancaneus i els set nans (1937), La Ventafocs (1950) i La bella dorment (1959).

Lluny de pensar que els contes de fades són patrimoni exclusivament infantil, doncs, aquesta conferència intenta aprofundir en aquest apassionant terreny ple d’encanteris, sorpreses i on els finals no sempre són feliços...

HISTÒRIA DE L'ART , CINEMA.

" EL DRET  EN EL CINEMA"

ALBERT BEORLEGUI

6 DE JUNY DE 2023

Encara que no siguem llicenciats en dret, el cinema ha popularitzat des de ben bé els seus inicis, però especialment a partir del final de la Segona Guerra Mundial, un subgènere de pel·lícules, “de judicis” o “d’advocats” que fa que puguem tenir (més o menys reals) de com funciona aquest món. 

                                  

 Com tot en cinema, però, la dramatització passa per davant del rigor, i és per això que hi ha diferències amb la realitat, les dues principals de les quals són que a la vida real, tot és molt més avorrit que no pas al cinema, i que a la vida real, la llei no sempre és justa: rarament hi ha Davids que guanyen a Goliats, o ideals que van per damunt d’interessos econòmics. Analitzant, però, alguns títols podem veure com han anat canviant societat i lleis, sense oblidar que el cinema ha estat també un revulsiu, en temes com el racisme.

                                                    

  En aquesta conferència es proposa fer un recorregut incomplet però significatiu de 13 situacions reflectides al cinema sobre judicis. Òbviament, falten molts títols, però tots ells són representatius de com el cinema ha retratat, sovint amb pel·lícules excel·lents, d'aquesta professió. Així, no hi pot faltar la que possiblement és la millor pel·lícula sobre el tema i on no surt cap advocat (12 hombres sin piedad, 1957); o aquella que va despertar vocacions per la integritat que va impregnar Gregory Peck en el seu personatge (Matar a un ruiseñor, 1962); o la que va enganyar un advocat ben astut, però al final es va complir una justícia més aviat poètica (Testigo de cargo, 1957).Tampoc hi falten aquells casos que exemplifiquen la desprotecció del ciutadà envers la llei (El proceso, 1962), o de quan l’idealisme deixa pas al pragmatisme (La tapadera, 1993); de quan un cas pot redimir un advocat (Veredicto final, 1982) o del paper més difícil d’un advocat defensor (¿Vencedores o vencidos?, 1961).

                                    

                                   

Al marge de l’art i de l’entreteniment, no oblidéssim tampoc que sovint, el cinema, ha servit per fer avançar la societat en algunes pel·lícules amb judicis, com és el cas de la conscienciació sobre la SIDA a Philadelphia (1993).Però tampoc siguem tan idealistes. Al capdavall, el cinema també essent fidel a la cita de Shakesperare: “La llei és la més perfecta injustícia”.                                   

Albert Beorlegui info@albertbeorlegui.cat

HISTORIA DE L'ART: CINEMA

El  Cinema i els llibres

Albert Beorlegui

26 d'abril del 2022

El Cinema i els llibres: La relació entre el cinema i la literatura està ben present des dels inicis del Setè Art, a finals del segle XIX i en bona part, l’adaptació de grans clàssics era per “legitimar” el nou espectacle que volia elevar-se de categoria. Aquesta conferència proposa un repàs per algunes pel·lícules on els llibres i les biblioteques són importants, bé des d’un punt de vista històric (Ágora, El nombre de la rosa), iniciàtic (La princesa prometida), suggerent (Los libros de Próspero), transgressor (Fahrenheit 451), o des de la pura afició (La carta final).

                                                                                             A.B.

El  nostre apunt

El nostre professor fa un viatge en el temps, des de  quan hi  comença a haver  escriptura,  i com el llibres, i les històries contades passen a la gran pantalla, d'una manera paulatina i cercant camí,  ajudades per els descobriments en la fotografia, els de  la  imatge que s'anaven produint amb pas lent, però obrint a una nova manera d'enfocar la cultura i l'art.

El 1948 apareix el llibre de Dumas amb "La Dama de las Camèlies i Joseppe Verdi, dos anys ms tard de la publicació i va fer l'obra de la Traviata, inspirant-s'hi.  També es diu que les relacions entre Literatura i art no sempre han anat sincronitzades. Al inicis del Cinema, la idea prevalent era que aquest era un espectacle de segona, però en el pas del temps s'ha convertit en el Seté Art. 

Anem a pel·lícules d'episodis històrics "l'Assassinat del Duc de Guise" (Hugonots i protestants). El retorn d'Ulysses  i ens diu com es pot representar a manera de textos antics, La Odissea, per exemple. Al principi al cinema mut van ser estrenades 400 pel·lícules.

També les pel·lícules per nens fetes adaptacions del Germans Grimm gran adaptació de Disney i del "Contes del temps" per Perrault, començant per allò...Hi havia una vegada ...La Blancaneus (1937) Ventafocs (1950) Bella dorment (1959).

Després vindrien les històries de "La princesa prometida" o "La Història Interminable" una història dins d'una altre (1987)

Agora, de Amenábar,  o la Història de La Biblioteca 

 Alejandria. I sabem curiositats o noves maneres de veure, noves lectures  que s'han de descobrir, i que potser a simple mirada no s'endevinin . I aixó fa  entendre millor, tot aquest art d'explicar amb imatges. "El nombre de la rosa" d'Umberto Eco i explica coincidències amb el beato de Lièbana i Umberto de Bolònia.

També ens parla del llibre més misteriós del 1438 "El Manuscrit Boinix" d'alfabet desconegut 170.000 caràcters que podria tenir, seria un tractat de botànica, o de Medicina?,,, etc .No s'ha pogut traduir i el llibre de Prospero's de John Guilloud. 

També de Cultura Xinesa ens parla de diferents escriptors del segles VI al XI de la nostra era, per exemple "El diamant de Sutra" a l'any 800 ja estava imprès a la Xina, o la pel·lícula Indiana John's la última creuada , a la cerca del Sant Greal i es troba amb el seu pare. o "El cielo sobre Berlín" dos àngels que baixen i van a la Biblioteca de Berlin i escolten comentaris, on es relata l'esperit, la bellesa i el recolliment que tenen els espais que són les biblioteques ."84 Charing Cross Road de Helena Hanff , el "Club de los poetas muertos" amb el Carpe Diem, i de quan s'intenta prohibir els llibres com Fahrendeit 451 en que un bomber, cremador de llibres, se'n queda un i se' l apren de memòria per tal que no es perdi. i acabem amb Els fantàstics llibres voladors de Mr Morris Lessmore  on les tonalitats grises o fosques es tornaran de colors al llegir un llibre apropiat. 

En resum va ser un viatge meravellós per aquest setè art, que provè moltes vegades, de obres de literatura excepcionals. 

HISTÒRIA DE L'ART, CINEMA

15 de juny de 2021

Viatge a Londres a través del cinema 

Albert Beorlegi

Un viatge a Londres a través del cinema: És una de les ciutats més visitades del

 món amb diversos monuments declarats Patrimoni de la Humanitat.  Però el que fa Londres diferent és el caràcter anglès, flemàtic, irònic, correctíssim, tradicional, que s’ha acabat convertint en un tòpic, gràcies a la cultura popular, com el Cinema. Aquesta conferència proposa fer un recorregut pel seu centre visitant alguns dels llocs que han estat escenaris, en la ficció o en la realitat, d’algunes de les pel·lícules més famoses de la història del cinema. Shakespeare in love(1997), La volta al món en 80 dies(1956), My Fair Lady (1964), El discurso del rey (2010) Mary Poppins(1964), Love Actually(2003), Peter Pan(1953), Skyfall(2012), o Harry Potter y la piedra filosofal(2001), són algunes de les pel·lícules que es comenten.        A. B.

                                    

El nostre apunt

Des d'una introducció a l'europea ciutat de Londres, la dels negocis, estudis, (43 Universitats) i de 300 idiomes de parla, ens topem amb la peculiar

característica del caràcter anglès, aquella imperturbalitat, ironia i respecte

a les tradicions, i la puntualitat. En l'àmbit del cinema Londres seria la ciutat del Peter Pan de  J. Barrie. A travers del mapa ens senyala un recorregut puntejant les aturades per llocs emblemàtics, en molts dels quals, ens fa la ressenya de la pel·lícula famosa que s'hi va gravar i l'èxit del lloc... Ens mostra el teatre Globe i la relació amb Shakespeare  i la història d'amor de "William i Julieta in love". Una altre punt de passejada és al Big Ben l'origen del nom i les anècdotes d'aquesta torre de rellotge, des del temps de les guerres mundials.

Neix una productora:London Film, amb pel.lícules famoses, "Quatro Plumas" i "Història d'Enric VIII". Altres punts del recorregut, National Gallery, pel.lícula de James Blond:  Skyfall, són uns anacronismes; el 2012 se'ns mostra el nou agent secret... Un altre punt el Londres de l'elegància i distinció, la camiseria Sabil Row 7, en Fog  personatge de Julius Verne  en "La Vuelta al Mundo en 80 dies" situava la seva vivenda allí. Un altre recorregut pel Metro de London  el més antic del món. Harry Potter comença la pel.lícula a l'Estació. Els últims llocs dels recorregut a 221, Baker Street, creat el personatge de Sherlock Homes, i Port Porlant es roda la pel.lícula "el Discurso del Rei"i moltes altres anècdotes que fan la conferència de la ciutat

del cinema, London,  que enriqueixi la nostra visió de la ciutat. Un regitzell 

d'altres pel.lícules i llocs més sòrdids en pel·lícules de terror.

Concluint   que sempre sortim en ganes de relacionar més coneixements que ja tenim,  amb visions cinèfiles o literàries. Tot amplia la nostra panoràmica,

dels llocs possiblement coneguts però ara més integrats amb noves visions.

HISTORIA DE L'ART CINEMA

11 Febrer de 2020
El Gran Musical Americà
Albert Beorlegui

El Gran Musical Nordamericà (II): El musical haurà d'adaptar-se a les exigències dels esdeveniments bèl·lics que arrenquen a finals de l'any 1939. Acabada la guerra, es consoliden noms que havien començat a despuntar, com el productor Arthur Freed, els directors Stanley Donen i Vincente Minnelli, i una nova generació d'actors, capitanejada per Gene Kelly. Xavier Cugat, Judy Garland, Carmen Miranda, Cary Grant, Frank Sinatra, són algunes de les altres estrelles que són protagonistes, combinades amb fragments de Noche y día, Levando Anclas, Un día en Nueva York, Cita en San Luis, Aquella noche en Río i Un americano en Paris.                                                          A.B.

En la introducció de la conferència, se'ns explica que el cinema sonor neix cap el 1927. Els primers films eren febles, fluixos, recordem "La calle 42" on  Bercley va marcar les bases, surten "Luces de Candilejas" Ginge Rogers i Fred Astaire, Trenta pel.licules va produir Fred Astaire  que queda desfasat als 1940.  Anys trentes amb Judy Garland etc  noms que es van anant  configurant. "Mago de Oz" serà el primer musical en que les lletres estaran integrades als protagonistes; cap als quarantes, el musical haurà de transformar-se exemple en "Tres dias de Amor y fe"

Un fet anecdòtic de la floreixen industria cinematogràfica, i poderosa arma de propaganda.Es va obrir un bar regentat per estrelles com  Marlene Dietrich etc on apareix en la mateixa cantina Xavier Cugat, dimensió mítica, el qual descobreix a Sinatra. 

Amb el technicolor  als 38 i 39 "Lo que el viento se llevó" és un altre valor del cinema, s'acostuma a integrar-lo de primer a les pel·lícules d'aventures,  es deixen les pel.lícules més melodramàtiques al blanc i negre. S'apropaven als ritmes llatins,sudamericans per tal de foragitar el comunisme. Creixen les grans productores, Metro Goldon Mayer, (la més luxosa) Columbia,(Torxa) tenia Rita Hayword, Mikel Curtis  "Noche y dia" , Gary Grand. Paramound ,
20 Ventury+Fox, (tenia Tirone Power" denominador comú: el simple entreteniment),  Universal Films etc A USA es remarca molt més que a Europa el paper dels productores, on aquí és mes notori el director.  

Llavors ve el barrejar dibuixos (Disney)en els films, en "Lavando anclas" amb G. Kelly i Tom Jerry a la gran pantalla, s'intenta transmetre la vitalitat.

Cool Porter al 1946 no es podia mencionar com a gay, ho porta al cinema camufladament, "Navidades Blancas"  Acabada la Segona Guerra Mundial, Hollywood començarà una nova etapa, Arthur Freed lletriste en  "El mago de Oz" "Cita en St. Luis" Un Americano en París, "Cantando bajo la Lluvia" "Gigi"
Amb "Bodes Reales" es recupera a Fred Astaire. Al 1945 s'inicia el musical més modern amb  Minnelli el qual estava obsesionat per "els aparadors" des de petit.Va rodar "Cita en St. Luis" recrea l'Exposició Universal i està casat amb Judy Garland que tenen Liza Minnelli, També en fa moltes més: "48 el pirata" "On the town"  "Un dia en NY, serà rodada in situ, es un trasbals en aquella època, i apareix també la música de Berstein, en "cantando bajo la lluvia"
El cim va ser Gene Kelly i Leslie Caron amb "Un americano en París" és una festa i orgia de color.

Resumin un viatge cap al cinema amb technicolor  , emocions i a una industria del cinema emergent on els actors havien de donar-ho tot perquè encara s'anaven perfeccionant tots els aspectes tècnics i havien de ser molt bons per portar a terme els exigents rodatges. 

HISTÒRIA DE L'ART.CINEMA

19 de NOVEMBRE DEL 2019
Espies al Cinema
Núria Vidal. 

Han pasado 30 años desde que el 9 de noviembre del año 1989 cayera el muro de Berlin, erigido casi de forma clandestina en 1961. Esta fecha era un buen momento para hacer una reflexión sobre el cine que retrata espias que florecieron a uno y otro lado del muro, durante los casi treinta años que dividió Berlin. Espías de la guerra fría. Pero también espias antes del muro y sobre todo, espias después del muro y en la actualidad. Porqué la profesion de espia sigue siendo una de las mas cinematogràficas que han existido.      N.V.

EL NOSTRE APUNT.

Davant d'una pel.lícula històrica d'espies, saber que passa és substancial. Per esdevenir "espia", s'ha de ser "un treballador" que té a veure amb una organització.

La idea neix a la Primera Guerra Mundial. En principi USA no té necessitat de parlar-ne, si en canvi Anglaterra i França. L'espionatge funcional en tots els sentits el va prendre Anglaterra.  Hitchcock en els 30 fa una pel-licula Agente Secreto, Sabotaje, Spione de Fritz Lang, llavors no hi ha espies d'Estat a Estat. Hi ha una indecisió...  Hi ha enemic, però no es defineix "un dolent".

Durant la Segona Guerra Mundial els espies juguen un paper fonamental, Garbo
(Joan Pujol, un català) figurava un angles infiltrat en Alemanya amb dues cares.
En Fritz Lang "El ministerio del miedo" queda clar que l'enemic és el nazi. Al 1945 "Casablanca" paradigmàtica, els espies txecs. Llavors Hollywood començava a mirar als espies de forma més romàntica. El Caire i Turquia són "nius d'espies" recordem "la máscara de Dimitros. Dels "45 al 60 " del segle passat neix la CIA al 1947, la KGB a Rússia i la NB6 a Anglaterra. Hi ha dos enemics que provoquen i els Sòviets seran l'enemic. Al 1953 hi ha molts elements nazistes escampats pel món. Exemple de la pel.lícula "Encadenats" on s'intenta desemmascarar  una ret nazi que comerciaven amb l'urani a l'Argentina.

Operació Ciceró basada al cinema amb espia real, hi ha doble joc amb venda de secrets. James Mason és un mestre d'aquest cinema. Destacar: "El tercer hombre" de Carol Reed i "Nuestro hombre en la Havana" és un espia que tot ho fa maldestrement.

L'Edat d'or dels espies" 1960 al 1990. Un període que la CIA domina al  KGB el qual és el malvat... i L'Stasi d'Alemanya Oriental  es converteix en l'enemic més potent. Tot l'aparell d'espionatge anglès es construeix a Berlin; és la lluita entre dos móns. Per citar "El espia que surgió del frio" de John Le Carré, són uns espies sense glamour, no com ho és,  James Blond,
Hollywood, s'interessa  i s'entrenen "Cortina rasgada" "El premio" amb Paul Newman com a protagonista. "El hombre de Mackinyosh" de John Huston es fa passar per un renegat del món occidental i passa a 'altre banda del teló. La CIA es qui domina en el cinema americà. La CIA  com s'espia a si mateixa en aquest mirar-se i jutjar-se. En canvi els russos són implacables i rigorosos però no hi ha cabuda per espiar-se a ells mateixos.
John Le Carré agregat cultural a Bonn, hi era quan es va aixecar el mur. Hi havia dos alts dignataris espies russos abans de la guerra,  a Anglaterra. Va ser una font d'inspiració ."El topo" on s'intenta buscar quins són aquests dos infiltrats al poder de Rússia.  Després han seguit "La casa Rusia" "El jardinero fiel" demostren que el món dels espies no va acabar amb el mur.

James Blond té uns artilugis amb "Casino Royal" Sean Conery es el rostre de letal i seductor i després tenim a Roger Moore. El primer James Blond sap transmetre el dolor del personatge, En quan els russos desapareixen com enemics i apareixen els superagents americans i els anglesos van a segon pla. Es l'època de la profesionalització dels espies, l'Edat d'or de la CIA 1990 al 2001 "la caza del octubre rojo" evidència el desmontatge  de la Unió Soviètica. Els grans blocs s'han trencat i es recomponen. James  Bourne es manté al marge i va contra les organitzacions mundials, al marge dels governs.

Un nou periode l'amenaça  gihadista i la globalització dels conflictes  A partir del  2001, es te un objectiu clar: combatre l'gihadisme, que es troba a tot el món,  i usar la tecnologia des del cel, amb drons.  Són funcionaris i  informàtics, que des de l'ordinador fan espionatge.

 Per acabar, se citen unes series d'espionatge modernes i de bon nivell, per TV "Oficina de infiltrados"  "Homeland" i "The americans" en les quals s'ha creat un llenguatge per a les sèries de TV.

Resumin,  el cinema d'espies es un paradigma de la història del món que es quin millor reflecteix, el que passa la història i el que millor ho recull.