LITERATURA

 "LA FAMILIA BRONTË"

MONICA GUTIERREZ ARTERO

7  D'ABRIL DE 2026

La Charlotte, l’Emily i l’Anne Brontë, indomables com els erms de Yorkshire

Conferència a càrrec de la Mónica Gutiérrez Artero, escriptora, periodista i historiadora,

especialitzada en la literatura britànica del segle XIX.

L'obra de la Charlotte, l’Emily i l’Anne Brontë, poetes i novel·listes victorianes, va tenir poc reconeixement en vida de les seves autores. Reivindicades en les últimes dècades del segle XX, en l'actualitat, les seves respectives novel·les es consideren no sols com a grans clàssics literaris del segle XIX sinó també com a obres singulars, amb un estil i caràcter propis. 

Encara que poden enquadrar-se dins del corrent literari britànic del post-

romanticisme victorià, les novel·les de les germanes Brontë destaquen per la seva

qualitat literària, per la peculiar elecció dels seus temes argumentals i pel coratge i la

determinació dels seus personatges femenins.

                                         

Nascudes en la segona dècada del segle XIX, en Thornton, van viure gairebé tota la

seva vida en Haworth (Yorkshire), localitat de la qual el seu pare, Patrick Brontë, va ser

rector. Les germanes van créixer òrfenes de mare, molt aïllades a la casa familiar, en els

agrestos erms de Yorkshire que més tard Emily tan bé descriuria en Cims borrascosos.

La biblioteca de Patrick, intel·ligent i educat en la universitat de Cambridge, sempre va

estar oberta per a les seves filles, que van créixer llegint a William Shakesperare, a Lord

Byron i a sir Walter Scott, entre d’altres autors. Una biblioteca familiar en la qual els

llibres escrits per dones brillaven per la seva absència. Les joves Brontë mai van llegir a

Jane Austen, a Maria Edgeworth, a Mary Shelley o a Fanny Burney, i tal vegada per

això les seves veus literàries van ser considerades escandaloses per a una dona, en la

seva època, i molt valentes en la nostra.

Encara que la Charlotte, l’Emily i l’Anne van publicar les seves primeres novel·les amb

pseudònim masculí —Currer, Ellis i Acton Bell, respectivament—, les seves obres no

van ser del tot ben rebudes. De Cims borrascosos es va dir que era grollera, brutal,

estranya i blasfema fins i tot abans que se sabés que havia estat escrita per una dona;

probablement perquè atemptava contra l'ordre natural preestablert en una Anglaterra

victoriana en la qual la permeabilitat social era inexistent. Els crítics de l'època tampoc

van tenir paraules d'elogi per a Agnes Grey, una novel·la que recollia l'experiència real com a institutriu de l’Anne Brontë, però que es va prendre per una fantasia exagerada i

plena de rancor contra les famílies adinerades. Només Jane Eyre, de la Charlotte

Brontë, va rebre algun tímid afalac, tal vegada perquè la seva protagonista no sucumbia

al pecat i es mantenia fidel a la moral religiosa de l'època. O, tal vegada, perquè William

M. Thackeray la va elogiar sense reserves.

En un moment en el qual els personatges femenins de les novel·les s'ajustaven als

prototips de feminitat estrictes victorians —febles, temoroses de Déu i dels seus pares i

esposos, atabalades, enamoradisses—, les germanes Brontë van escriure històries

protagonitzades per unes dones que pensaven en igualtat de condicions que els homes:

eren intel·ligents, fortes, assenyades, de moral recta, disposades a fer sempre el correcte,

rescatadores d'homes en dificultats en lloc de febles rescatades. Des de la nostra època,

podem entendre la diferència que van marcar amb les seves històries i personatges, però

hem caigut en l'error de sorprendre'ns per la seva capacitat per a escriure grans històries malgrat les vides tan retirades que van portar. Les germanes Brontë van viure amb tal

intensitat i passió que van quedar reflectides en la seva poesia, però també en les seves

novel·les. Unes novel·les en les quals pot reconèixer-se gran part de la seva biografia,

de la seva emoció, de l'amor que es professaven i de la seva clarividència per a

comprendre que, a mitjans del segle XIX, la societat victoriana estava canviant.

Bibliografia d'ampliació:

El sabor de las penas, de Jude Morgan. Alianza Editorial, 2017.

Vida de Charlotte Brontë, de Elizabeth Gaskell. Alba Editorial, 2000.

El gabinete de las hermanas Brontë, de Deborah Lutz. Siruela, 2017.

 

, 2017.

LITERATURA: ANGEL GUIMERÀ

ANGEL GUIMERÀ, GRAN DRAMATURG, PERÒ TAMBÉ POETA ROMÀNTIC

JOAN TRES ARTAL

3 DE FEBRER DE 2026

Tots coneixem i ens hem emocionat amb les gran obres de teatre de Guimerà: Maria Rosa, Terra Baixa, La filla del mar o Mar i cel. Coneixem menys la seva obra poètica que compta entre les serves poesies La Santa Espina. l'obra de Guimerà, però, amaga al seu darrera, una vida plena d'obsessions; obsessions, una personalitat conflictiva, un amor per una dona que mai arribarà a ser la seva; circumstàncies, però, que no impediran una dedicació absoluta a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes i a la defensa dels seus ideals patriòtics. Amb Guimerà, l939;escena catalana assolí una qualitat artística notable que li fou reconeguda amb el gran homenatge popular que li ret Barcelona l'any 1939;any1909 o en les diversos peticions perquè li fos concedit el Premi Nobel. De tot això i més en parlarem en la nostra conferència.

                             

                   

                        

LITERATURA: LA PERSONALITAT LITERÀRIA DE FRANCESC VIVENÇ "EL RECTOR DE VALLFOGONA DE RIUCORB"

 LA PERSONALITAT LITERÀRIA  DE FRANCESC  VICENÇ GARCIA "EL RECTOR DE VALLFOGONA"

MARIA ISABEL PIJOAN 

7 DE MAIG DEL 2024

Gran poeta i arribista, el poder del roig (Exèrcit) i el negre (Esglèsia). El voler ascendir en el món de l'esglèsia en el segle XVII, ell es plantejava escalar socialment, era un gran poeta, i no se'l veia a la seva Rectoria. 

Neix a Saragossa, 22/1/1579, la seva família era de Tortosa, eren els Garcia teixidors de bancals, roba de taula. Vinculats a l'ofici de música Els Ferrandiz per part de mare confecció de guants, enviudada, es casa amb el pare de  Francesc Vicenç Garcia, que mort de malaltia, el 1582. La mare es casa per tercera vegada amb Pau Bonto i té cinc germanastres que porten la llibreria de la família. Ell vivia en contacte en l'ambient tortosi del segle XVI en llengua castellana. Fins llavors escrivia en castellà. Es traslada a Barcelona als setze anys i va a veure Felip III al 1601i  rep medalla de Batxillerat d'Arts i poesia dedicada a Barcelona, i al 1604 coincideix amb Felip III a València en la processor a l'Esglesia Corpus Cristi.

Té influència bisbe Francesc Robuster, que era "cap el locavell gros", (bandoler) robava als rics per donar-ho. Va marxar de Vic i es va situar a Manresa i el 1606 mort un rector de Vallfogona, va guanyar el concurs, el nostre Francesc Vicenç. S'escrivia amb nobles i literats en el contex de Segle d'Or on Gongora fuig de la realitat com Quevedo.

Els escriptors com Felip de Guimerà, Pardina, Vicens de Moradell, etc estaven renovan la Literatura Catalana, seguint directius del barroc.El visitaven amics, familiars,  el bandoler rival de Robuster. Perot de Rocaguinarda. Li fa un sonet ambiguo.

Quan estava a la rectoria acompanyat de la majordoma la seva tia  Joana,  i Margarida Verlasca, cosina . LLavors es va morir un escolanet que va morir als dotze anys Li fa un epitafi molt sentit. El va fer gravar a la pica d'aigua beneita de l'Esglèsia.

Federic Soler, Pitarra estava enamorat del rector de Vallfogona, es feia autosàtires de la seva obra. Novel.la el 1876 sobre el Rector de Vallfogona. Al 1610 acudeix a un certamen literari amb pseudonim nom del cunyat i al 1613 composicions un panagirit, lloança a una persona poderosa Felip de Berga, per encàrrec, amb diferent tipus de mètrica.

Es cridat a la cort per l'Arquebisbe Montcada (Tarragona) per divertir a les dames, declamant. El 1614  beatificació de Sta Teresa de Jesus, va fer un poema. Es preocupava de la seva parròquia amb la Comèdia de Sta Barbara que pertany a les histories de vides de Sants.

Amic dels Montcada, Joan Montcada bisbe de Barcelona, Pere MOntcada bisbe de Girona, secretari del Pere de Motcada era el somni de la seva vida. A formar part de la Cort, però aquest noble va morir aviat i va fer la prèdica a Felip III. Va ser dedicat al Compte d'Osona. 

El sermó és una obra d'oratòria barroca malgrat fer insuflar elogis, quan s'hi posava era un gran escriptor. A Tortosa es doctorat i el retrobem a Madrid, però mort Felip III ja no era ben vist. Amb Felip IV històries estranyes. En aquella època s'havien intentat enmetzinar a poetes ell no està clar la seva prematura mort als 44 anys el 27/9/1623.

Es va desfermar tota passió per la vida i Mort d'en Francesc Vicençs Garcia, el segle XIX reconegut com a pont entre els barrocs medievals. Marià Aguiló Mila Fontanals i Bofarull li van crear mala fama.

Capitenejats per  Pitarra, el veiem entroncar amb el segle literari del XIX. Riquer Moles i Rossic el varen rehabilitat, i es pot dir que va influir a Baltassar Porcel, Pere Gimferrer , Cassasses i Pedrals dels nostres dies.

LITERATURA

Immigració i Literatura. Crónica d'una Experiència

Vicenç  Villatoro

9 de gener de 2024

Per què una persona marxa de casa seva, del seu poble i del seu país per plantar les arrels a un altre lloc? Aquesta pregunta no té una resposta única, cada cas és especial diferent, no hi ha un immigrant universal tallat per un únic patró. Però aquesta decisió de marxar la prenen cada dia milers o milions de persones, a tot el món i és probablement una de les decisions més importants de les seves vides i el que marcarà les vides dels seus descendents. Segurament la sociologia, l‘antropologia, l’economia, la política, poden oferir interpretacions que ens ajudin a trobar respostes. Però també ho pot fer la literatura. Precisament perquè com que no hi ha un patró universal, cada cas és tan vàlid i tan significatiu com qualsevol altre. Com que tots són únics i diferents,explicar-ne un ens pot donar un mirall per parlar de tots.Fa al voltant de catorze anys, coma escriptor em vaig plantejar tractar la immigració a partir d’aquesta pregunta, per què algú se’n va de casa seva. Sabent que la literatura explica històries, però no dona respostes

 Com sempre passa en literatura, hi havia una inquietud personal: moltes vegades en la vida jo havia pensat en marxar, i en aquells moments d’una manera especial, però resulta que no he marxat mai. O en tot cas he marxat i he tornat. Llavors volia parlar d’algú que se’n va i explicar la història e la seva vida centrada en el fet de l’emigració. Volia fer un llibre de literatura de no ficció: és a dir, tractar un cas real amb tècniques i fórmules narratives pròpies de la novel·la. Vaig buscar exemples que em poguessin semblar interesants, i no vaig haver d’anar massa lluny: el meu avi patern va emigrar de Castro del Rio, a la campiña de Còrdova, a Terrassa l’any 1950, amb la seva dona i el seu fill de vint anys. El meu pare. Vaig pensar d’escriure la història de la seva vida, fins que va emigrar amb seixanta anys llargs. I em vaig adonar que en aqueta vida hi havia dos fets nuclears, essencials, molt pròxims en el temps: la guerra civil, el seu pas per la presó i la condemna a mort que va esperar dos anys per si l’executaven, fins que va ser commutada. Dos fets tan pròxims segurament havien de tenir alguna relació. D’això en va sortir un llibre de gairebé sis centes pàgines, que es diu “Un home que se’n va”.Però mentre feia aquest llibre vaig pensar que per parlar del fet d’emigrar, de perquè la gent se’n va d’un lloc, cal veure també la gent que es queda. Tan important com la decisió d’anar-se’n és la de quedar-se. I tan important com l’una o l’altra és la de tornar.I així el que estava pensat com un sol llibre va acabar sent una trilogia sobre l’emigració. Els que se’n van, els que es queden i els que tornen. A través de tres històries reals de famílies que m’eren pròximes. Els que es queden? Els meus avis materns, que van patí també presó i exili, però que van morir tots dos al mateix lloc on havien nascut, a Terrassa i a Canet. D’això en va sortir un altre llibre de sis-centes pàgines, La casa dels avis.

 I els que tornen: la família del publicitari Lluís Bassat, jueus mediterranis, retornen a la península d’on potser havien sortit els seus avantpassats i es troben a Barcelona venint de Corfú, Trieste, Bulgària o Istanbul. “El retorn dels Bassat”ho explica.Anar-se’n, quedar-se o tornar. Posar l’accent d’allò que ets en la sang, en la terra o en les paraules. Tres llibres per fer-ne una crònica de casos concrets, tan singulars o tan significatius com qualsevol altre, miralls de molts. Perquè de vegades la literatura, que fa més preguntes que respostes, ajuda al lector a buscar les seves, de respostes.                                                                                         

                                                                                                                                 Vicenç Villatoro

LITERATURA POESIA

" MIQUEL MARTI I POL"                                                                                                JOAN TRES ARNAL                                                                                                      9 DE MAIG DE 2023

Miquel Martí i Pol: La tendresa s’instal·la a les paraules.

Miquel Martí i Pol és un dels nostres grans poetes que ha rebut el qualificatiu de poeta del poble. Neix el 19 de març de 1929 a Roda de Ter, en una família molt humil;

                                   

 El pare era torner i la mare, dobladora a la fàbrica de filatura de cotó de la Tecla Sala. En les seves primeres passes poètiques, Martí i Pol ens ofereix un viu retrat del herois de la vida quotidiana dels pobles, dels obrers de les fàbriques, del menestrals.

                                       

 L’any 70, però, li diagnostiquen una esclerosi múltiple i la seva poesia es torna més introspectiva; ens explicarà la lluita que manté amb la malaltia, l’intent de no deixar-se vèncer i la victòria que el fa afrontar la vida amb força i coratge.

                                 

                                  

 I planant per sobre de tota la seva poesia, la reflexió patriòtica, crítica però esperançada, i l’amor en tots els seus vessants, fins i tot en el del dolor que provoca la seva absència.                                                   J.T.A.

LITERATURA

SHAKESPEARE VS CERVANTES   

 MARGARIDA CODINA

25 D'ABRIL DE 2023

       

Les dues grans figures de la literatura universal van coincidir en el temps. L’un va fundar el teatre modern, l’altre, la novel·la, entre tots dos van inventar els personatges més famosos de la literatura: Hàmlet, Macbeth, Otel·lo, Romeu i Julieta, i el boig més ben intencinat.

                                  

 A la xerrada parlarem de les seves vides paral·leles, de semblances i de diferències, de la genialitat que compartiren sense saber-ho i, per sobre de tot, de com van fer possible que tota la literatura universal des del segle XVII sigui deutora de les seves obres. Anglaterra i Espanya viuen crisis econòmiques i religioses.

                                                                

 La violència i la gana campen pels carrers de les ciutats. El teatre és medium el gran entreteniment de la població, especiament a Londres on Shakespeare triomfarà obra rere obra. Cervantes també va intentar ser un gran autor teatral però va coincidir amb Lope de Vega. Finalment, va ser la novel·la el gènere que va canalitzar la seva intel·ligència visionària. Així doncs, podem afirmar que Shakespeare i Cervantes són dos monstres, entesa la paraula monstre com extraordinari.

                                                               

                                   

LITERATURA: NOVE.LA D'INTRIGA

 AGATHA CHRISTIE

5 D'ABRIL DE 2022 

 OCTAVI MALLORQUI

És una de les novel·listes més traduïdes de la Història, i també una de la que més llibres ha venut. Una escriptora de gran èxit que tingué una vida apassionant amb grans amors, viatges exòtics i fins i tot un misteri personal encara per resoldre.

                                                                             O.M.

EL NOSTRE APUNT

Agatha  Neix el 1890 a Torquay, una regió al Sud de Gran Bretanya, va tenir una infància feliç. No va anar a l'escola i la mare li va ensenyar a escriure, (feia faltes d'ortografia) però tenia passió per la lectura (Jules Verne, Sherlock Homes, etc)

Mort el pare, la mare a l'estiu lloga la casa per tal de cancelar deutes de família. Coneix al que serà el primer marit Ardribald Christie i esclata la Primera Guerra Mundial al 1914 i ell es fa pilot i sobreviu a la guerra. Ella es  infermera i treballa en un laboratori. El Sr, Christie ara es coronel i Conseller de Finances del Ministeri de Colònies i neix l'única filla Rosalind . Al 1920 surt la primera novel·la "El misteriós cas de Styles" La germana la va animar a publicar però les cinc primeres editorials la van rebutjar, Crea el personatge de Hèrcules Poirot i amb l'èxit obtingut es compren un Morris i es fan una mansió. Volten al món, ja que llavors el Sr. Christie es Consol i ella  practica el surf que troba una experiència excitant en la seva vida; com també li agraden els avions. Al 1926 publica The Murder of Roger Ackroyd però rep dos cops, la mort de la seva mare Clarissa i la separació del marit. Quan passa això, hi ha uns 10 dies que desapareix, troben el cotxe amb roba d'ella i tots els diaris del país i de fora en parlen. Hi ha una carta a dins que no interpreten si es un comiat a la vida o una fuga. 

Conan Doyle (Autor de Sherlock Homes) s'ofereix per ajudar. 

El misteri es va descabdellant, ella va anar a Londres va agafar un tren i va a un Hotel on es registre amb el nom de l'amant del seu marit, Teresa Nil,  fins que un músic la reconeix .Mai es va saber desxifrar aquest episodi de la seva vida. Va ser una venjança? Mai més es van tornar a veure i llavors es van vendre la mansió i va anar a recuperar-se a les Illes Canàries al Hotel Metropol a les Palmes. Ara s'inspira amb el personatge de la Sra Marple, La conviden a Ur (Messopotàmia) i va amb l'Orient Exprés, Coneix a Max Mallowan (25 anys)  ella en tenia 40 i constitueixen un matrimoni feliç fins el final de la seva vida. Ella conserva el nom del primer marit amb el que s'ha fet coneguda arreu, però amb el treball del seu marit arqueòleg aprofundeix amb el coneixement de la gent àrab i ella feia de metge en les excavacions i feia fotos del jaciments. A Istanbul a l'Hotel Pera Palace escriu " l'Assassinat a l'Orient Expres" i "La Muerte en el Nilo" i "Diez Negritos" amb un final sorprenent. En ven set milions d'exemplars També amb pseudónim de Mary Westmacott escriu sis novel·les romàntiques  i al 1961 rep distincions: Doctora Honoris Causa i al 1971 rep la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic Ella es veu gran i escriu la seva útima novel·la "Curtain" l' ùltim cas de Hercules Poirot. Mort el 12.1.1976 als 85 anys a Wallingford prop de Londres i el marit la va acompanyar fins al final d'aquesta vida plena de passió per la literatura i misteri i l'intriga, que ha tingut milions de lectors de la seva obra, la qual  s'ha visionat en innombrables pel·lícules i novel·les a tot el món.

LITERATURA

9 de Novembre de 2021                                                                                            Les rebel·lies de Maria-Mercè Marçal                                                                      FINA LLORCA

 He volgut partir de la famosa Divisa del primer recull publicat (i premiat) de MMM, on es declarava “tres voltes rebel”, i rellegir amb vosaltres alguns poemes on em sembla que s’expressen aquestes contestacions, que són profundes, amb causa, i viscudes en primera persona per la poeta. Recordarem la dificultat d’escriure, com ella pretenia des del començament, “des d’uns ulls de dona”, i el camí fet, paral·lel al seu esdevenir biogràfic. Una tradició literària ocultada a la generació dels cinquanta, la catalana, i una autoria majoritàriament masculina, no li posa les coses fàcils. Marçal va ser molt conscient que calia recuperar i (re) construir una tradició pròpia, i en aquesta tasca va esmerçar molts esforços. La feina feta en aquest camp forma part del llegat (poesia, assaig, una novel·la, escrits polítics...), literari i de pensament, que ens va deixar.      F. LL.

EL NOSTRE APUNT.

Ens hem apropat a la figura de Maria Mercè Marçal, en les seves rebel·lies però com un valor més, com una rebel·lió, compartible i compartida, de classe de gènere, de país. Es coneix, es presenta en Cau de Lluna, el seu primer  poemari (24 anys). En els poemes ella contesta, amb experiència de la pròpia vida,  d'una rebel·lió amb causa. Ella es considera de classe baixa, nació oprimida, i catalana. Guanya el Carles Riba el 1977 i fins al 89 hi veu molta feina a fer, vol escriure també novel·la i troba mancances (autories en castellà  i punts de vista masculins) de qui, pot ella apropar-se. La tradició catalana la descobreix als 20 anys. El Sant Jordi de Novel·la l'obté la  Montserrat Roig. En poesia llegeix Teresa d'Arenys, la qual  havia guanyat el premi Recull de Blanes, Marta Pesarrodona a les Ed. de Dones de la Sal. Fins als 80 coneix Clementina Arderiu i la Salvà, que tenen una situació diferent. Cerca moltes mares literàries, simbòliques després del 2001 que es converteixen en referència i cerca tractats que vol investigar, com per exemple: l'amor entre dones, el  pare simbòlic. Fa un esbós i ho va treballant descobrint la poeta  "Renée Vivien". Va escriure assaig i novel·la a mesura que anava vivint sobre els temes,  amor entre dones, maternitat, malaltia,  mort. Tot amb un "do de llengua" "té l'ofici als dits" -es diu d'ella.  A part de formació clàssica, amb rimes, mètriques i ritme.  En el segon recull de poemes hi ha sonets perfectes, sextines, estrofes orientals, d'haikú, tankes. Hem de buscar "no què diu" sinò "com ho diu". Als seus 39 anys surt Desglaç, darrer poemari publicat en vida., Sal Oberta 1982. 

A la última part, es fa un tast de la seva poesia i es va comentant tots els aspectes d'amor entre dones, d'ordre, que no es tan sols  simbòlic, de veu masculina que val per homes i dones, de funció de la  mare dins la societat matriarcal, de la traïció de dona,  de passió amorosa, de la raó del cos, Bruixa de dol, etc . tot una meravella de poemes que deixen gust per endinsar-t'hi i apropar-t'hi  a aquest univers poètic de Maria Merce Marçal!.

LITERATURA

20 D'ABRIL DE 2021

"ACOSTAMENT A L'OBRA DE CERVANTES,

EL QUIXOT I EL SEU PAS PER BARCELONA"

Mercè Romaní 

Ens centrarem en concret en el paper de Catalunya a la novel.la de “El Quixot”, però abans convé deixar molt clar quina mena de llibre és aquest;  de manera que les persones que no l’han llegit hi  trobin informació i estímul per posar-se a fer aquesta lectura, i les persones que ja l’han feta, l'hi trobin un enfocament que els faci pensar o parar atenció en aspectes que potser no tenien presents.

Repassarem la qüestió del gènere literari i la immensa aportació a la novel.la realista, el seu objectiu, les principals tècniques literàries que Cervantes empra i seguirem els tres fils que es van entreteixint a la majoria de capítols del llibre. Sobretot l’evolució que experimenten fins a esdevenir un tapís de l’entrada traumàtica al món modern, per part d’un petit propietari rural castellà. L’experiència a Catalunya és clau en aquest aspecte.

Els tres fils que segueix Cervantes i que analitzarem nosaltres són:

1.    Un llibre de llibres (metaliteratura)

2.    Història d’una amistat.

3.    Història d’una bogeria.

Al final llegirem l’elogi que el protagonista fa de Barcelona, ciutat on s’interessa per al negoci dels llibres, on a l'abandonar al seu subordinat, Sancho, es declara sobirà de la seva pròpia persona (democratització de les relacions laborals o interpersonals, en podríem dir) i on el somni cavalleresc es fa insostenible.

LITERATURA

JOAN MARGARIT

M.Isabel Pijoan

16 Març de 2021

Considerat un dels poetes catalans més populars i llegits del panorama literari català actual, Joan Margarit i Consarnau va néixer a Sanaüja (La Segarra) l'11 de maig del 1938, en plena Guerra Civil espanyola.

Un cop finalitzat el conflicte i en funció del destí de feina del pare, la família va viure a Barcelona, Rubí, Figueres i Girona, successivament fins al 1948. Instal·lats de nou a Barcelona, l'autor cursà el Batxillerat a l'Institut Ausiàs March. L'any 1954 es van traslladar a les Illes Canàries i des del 1956 l'autor estudià Arquitectura al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L'any 1962 va conèixer Mariona Ribalta, amb qui es casà l'any següent. Van tenir tres filles – Anna i Joana– i un fill, Carles. Des de l'any 1968 era Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona

Treballà associat amb Carles Buxadé i Margarit i, conjuntament, van fer obres com la cúpula del Pavelló Araba a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques, actualment anomenat Fernando Buesa Arena) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. També formà part de l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc.

Joan Margarit començà la seva carrera com a poeta a partir del 1963, amb les obres en castellà Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979). A partir de l'any 1980 va iniciar la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obtingué el Premi de la Crítica amb l'obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també va obtenir, el 1982, el Premi Serra d'Or. El mateix any publicà l'obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 va aparèixer El passat i la joia i el 1985, L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 i L'illa del tresor, obra que li va valer la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d'aquell any, en què també obtingué, amb Mar d'hivern (1986), el Premi Carles Riba. L'any 1987 el poeta va ser guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d'Or per La dona del navegant (1986).

Després d'aquests anys de reconeixement pel que fa a l'obtenció de premis literaris, l'autor va seguir publicant regularment obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D'especial rellevància dins la seva trajectòria van ser els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, i Càlcul d'estructures (2005). L'any 2004 va obtenir el Premi Cadaqués per l'Obra Completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis Nacional de la Crítica Catalana de poesia, Cavall Verd-Josep M. Llompart de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del PEN Club, Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol.

Va traduir al castellà el poemari Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, el Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l'any 1989. 

Profusament reeditada, gran part de la seva obra, la va escriure simultàniament en català i en castellà i va ser traduïda a altres llengües com l'alemany, l'anglès, l'èuscar, l'hebreu, el portuguès i el rus. 

Apassionat del jazz, la seva poesia es va musicar en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el mateix autor recitava diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda, entre altres.

El 2019, va rebre el “Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana”, concedit per la Universidad de Salamanca, i el “Premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes”, atorgat pel Ministerio de Cultura.

Joan Margarit ha mort, avui fa un mes, el 16 de febrer de 2021, a l'edat de vuitanta-dos anys.

M Isabel Pijoan

LITERATURA

SALVADOR ESPRIU
AHIR, AVUI I SEMPRE
M. Isabel Pijoan i Picas
28 de maig de 2019

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 -Barcelona, 1985) és un dels escriptors nacionalment i internacional més rellevants del segle XX. I és que el seu missatge té una vigència peculiar en els temps que corren. La seva obra, que presenta un sincretisme recopilador de diferents tradicions culturals i espirituals (l’anomenada “forma enciclopèdica” de què parla la crítica), és un univers, únic i singular, a la recerca del sentit global de  l’existència humana, el qual esdevé una autèntica iniciació als secrets de la vida i la mort.

Espriu comença escrivint prosa narrativa als anys 30 del segle passat, cosa que li permet satiritzar la societat del seu temps, sovint presentada de manera
esperpèntica. Les seves narracions, que fustiguen els mals costums de l’època i
la manca d’una praxi ètica en la vida quotidiana, tenen una rabiosa actualitat. Així, els contes “El meu amic Salom” i “Teoria de Crisant”, per exemple, es configuren com a veritables retrats morals de la societat actual, sotmesa a una complicada situació sociopolítica.

La poesia d’Espriu, a la qual es consagra, ja a la postguerra, desencisat per
l’ensulsiada de Catalunya a causa de la Guerra Civil, l’emmena a pouar en les
fondàries metafísics de l’ésser humà per meditar sobre la mort, omnipresent en el context posterior de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, bo i assumint-la i superant-la en l’elementalitat de les petites coses de la vida quotidiana, com
evoca Llibre de Sinera (1963). De la mateixa manera, ens presenta una solució ales difícils relacions de Catalunya i Espanya al llarg dels segles, estimulant-nos a establir ponts de diàleg entre els diferents pobles de la Península Ibèrica en  emblemàtic poemari La pell de brau (1960)



El teatre espriuà, iconoclasta de la tradició teatral anterior i reverencial de la
llengua catalana, com es veu a Primera història d’Esther (1948), incorpora sovint el mite d’arrels mediterrànies, des d’una dimensió nova, en atorgar-li un caràcterètic amb el desig d’establir un comportament cívicosocial per a les futures generacions.

Salvador Espriu, que ha cultivat també la crítica literària en comentar la poesia del seu gran amic, el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, ha excel·lit en tots els gèneres, entre altres temes, pel mestratge demostrat en l’ús d’un llenguatge propi, el qual té la potència del qui s’expressa en la fermesa de la sinceritat però, com a persona respectuosa dels altres, sap que la “veritat”, fins i tot la seva, és unconcepte relatiu, mai absolut.

                                                                                  M. Isabel Pijoan i Picas
                                                                               

LITERATURA

El nostre apunt.
Creació Literària. De la idea a l'escriptura.

Rafael Nadal

30 d'Abril de 2019

Tot just a una setmana passat Sant Jordi, hem tingut l'oportunitat de tenir com a conferenciant a Rafael Nadal, enguany amb el 39è. Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, i amb  la seva exposició sobre el fet d'escriure ens ha abocat de ple, en les històries que el motiven i que fan que el fet d'escriure a vegades per ell mateix,  es estirar del fil d'una història real, on per casualitats de la vida,  coneix algú,  el qual es protagonista de la història real viscuda pel personatge i llavors neix la creació literària i la idea de la novel.la narrada pel nostre escriptor.

Ens va un traç de les seves novel·les destacant anècdotes del seu  rastre  per la geografia i per la vida del personatge, recomposant totes les vivències conegudes o obtingudes d'històries de vida, que ell copsa amb sabiduría i que conformen uns retrats psicològics que atrapen al lector per la versemblança i per la veracitat.

Tot i que els arguments s'ambienten en diferents llocs de la nostre geografia, es fa una mirada a un context europeu del segle XX, i sobretot en el període d'entreguerres i posterior, en el  quals indirectament s'argumenten molts del fets comptats, per  les vicissituds dels nostres diferents protagonistes.
Tot plegat una emoció per la lectura en general  i pel desenvolupament literari.

                                           

LITERATURA, ESCRIURE FICCIÓ

El nostre apunt                               

 17d' abril 2019

ESCRIURE FICCIÓ

Ramón Erra

En  escriure ficció hi podem trobar una part acadèmica i una part d'experiència personal també.  Volem explicar una mena de veritat, llavors escrivim,  en la base d'invenció,  de coses ja inventades i planifiquem tot abans d'escriure,  o no planifiquem res i alguna cosa passarà... I tindrem sempre en compte l'equació: espai - temps., 

Els personatges els veiem com éssers de paper... uns éssers sense entranyes,,, però se'ns dona uns quants trucs per submergir-nos  a dins dels personatges i arribem a saber que pensa, seria com fer un monòleg interior.

 El narrador ens ho explica en tercera persona. L'estil indirecta lliure, esta focalitzat a un sol personatge i el narrador farà moure els fils del personatge... fent un anàlisi psicològic i/o fent lligar el món interior i exterior del personatge.

Aquests personatges són els que faran la novel·la important.Els personatges de novel·la (Segle XX) sabem com viuen en l'època i ens  influencien. Tenim personatges plans, caricatura al voltant d'una idea fixa, i el personatge rodó el qual creixerà o disminuirà al llarg de l'obra. Charles Dickens crearà molts personatges plans però en conjunt crearan una xarxa que faran una novel.la viva. A Guerra i Pau de Tolstoi molts personatges evolucionen, seran rodons.
 Exemple en el cas de Werther de Goethe, molts joves l'imitaven i havia hagut suïcidis també. Aquests personatges encarnen els nostres desitjos, angoixes,  somiejos etc. 

David Lodge  ha reflexionat sobre aspectes dels noms del personatge i també del títol de la novel·la. Tenim l'exemple de la novel·la Howards End escrita per E.M. Forster que és un text que fa referència a una altre novel·la (interectualitat)  canònica, com una picada d'ull...

Milan Kundera ens diu: la novel.la examina alguns temes de la existència, no examina la realitat sinó que examina l'existència. 
Del personatge d'ell, la Teresa (Insoportable  levedad del ser) ho sabem tot i d'en Tomas no sabem pràcticament res.

Del Personatge d'en Quixot es fa referència a un  ego experimental, encarna una bogeria que no podem entendre.E. M. Forster s'analitza la ficció literària el mètode a traves del qual el pensament es transforma en acció. 

La novel·la qualsevol cosa que passa, passa per alguna finalitat i en la vida real no succeeix de la mateixa manera, en la vida no tot té unes causes... 

Es podria parlar de "Home Sapiens" i" Home fictus"  aquest és capaç de morir en moltes ocasions, no dorm, no menja... però està envoltat de relacions humanes...

Aspectes com.
El temps de la novel.la Tolstoi controla el pas del temps ensenya la Natatxa jove i la marassa revinguda, veiem el pas del temps que ens el creiem. És això una bona novel.la.
L'espai, com a  idea de recolliment i/o com a  idea d'extensió o intempèrie. En els interiors , de múltiples tipologies, passen les coses de la vida i en els espais exteriors són més proclius a les persecucions fugides i canvis i aventures ...
El paisatge ens decantarà cap a un lloc o un altre, crearem atmosfera amb un dia lluminós o tapat, plujós etc. 

Qualsevol història .començant amb una paraula sense article:  nena, casa, carro pont i casa s'allargaria molt i fins hi tot esdevindrà una novel.la s'hi hi posem tots els ingredients perquè es desenvolupi l'acció i el personatge...

I si ens respon alguna pregunta màgica que ens hem fet, ens explica aquella veritat de fons com, 

'LA VIDA ES CANVI"
 "L'AMOR SEMPRE TRIUMFA"
 EL PODER ESPANTA A QUI EL PATEIX I A QUI EL TE,
 LA MORT ENS ESPERA I NO VOLEM VEURE..
 ELS DINERS NO COMPREN LA FELICITAT

tenint en compte aquest aspectes i d'altres, podria esdevenir una bona novel·la!!

LITERATURA

El nostre apunt
Montserrat Roig
Muntsa Roca

 Montserrat Roig a més de viure el seu temps i  participar de tots els moviments progressistes de l'època, tenia una vessant literària  que malgrat el seu traspàs tan jove, ens va deixar prou títols els quals pensem que encara són vigents avui, pel que fa al feminisme,(llavors incipients) progressisme i memòria històrica,  llavors incipient, . Formava part en els moviments  feministes i  de les  tertúlies encaminades cap el progrés de la dona  i el progrés en general.  La recordem  parlant de Simone de Beauvoir amb la Maria Aurèlia Capmany i tants d'altres.
  Esperit indomable amb paraules de Rosa Montero afegia que "era algú que li  agradaven les persones"  --sempre que escric una cosa es perquè no entenc el que veig. -- deia la Montserrat Roig. Nascuda en ambient culte , pare conservador, i mare amb set fills, que tenia  amor per els clàssics com  Narcís Oller. La mare deixa l'ofici d'escriure, ja que a ella també li agradava,  per a la filla Montserrat. 
Record dur d'escola, s'endinsa estudiant filosofia als anys 1960. Amb Pilar Aymerich  aconseguiren entrevistes amb Salvador Espriu, Mercè Rodoreda,  Josep Maria Benet i Jornet, Ricard Salvat  etc . 
Comença com a periodista a Destino,Quadernos para el Diàlogo,  Serra d'Or, 
i entrevista a personatges com Jordi Pujol i Josep Tarradellas 
Com escriptora diu --el món el descric....A" Molta roba i Poc sabó" obté el premi Victor Català.. En la vessant política participa per a protestar per el procés de Burgos i ja havia participat també en la Caputxinada el 1966.  Amb Josep Maria Castellet  publica "Ramona Adéu" i amb el "Temps de les Cireres" guanya el premi Sant Jordi. Escriu també "Paradís Perdut" i la seva primavera de l'Hora Violeta. Ella diu--s'ha de mirar el món amb ulls propis-- i portava una vida completament activa . Amb el conte "Tiempo de mujer"va tenir una crítica severa o pitjor, silenciosa, després de viure a  Madrid i amb els programes "Los padres de nuestros padres" "Búscate la vida",  entrevista llavors a Neus català i d'aquí fa un projecte de "Els Catalans als Camps Nazis" treball exhaustiu d'edicions 62. Torna al carrer Bailen on va escriure "L'Agulla Daurada" fascinada per Sant Petersburg (Leningrado).

Va morir jove de càncer als quaranta-cinc però amb la plenitud d'haver lluitat com a dona progressista i feminista del seu temps. Amb tot el que ens va deixar: un valuós llegat, tan de la seva obra literària com en la de periodista, tan en els mitjans  escrits com en la televisió.