EL CINEMA I EL TEMPS
Albert Beorlegui Tous
28 d'abril de 2026
Un dels elements més extraordinaris que té el cinema és la capacitat per immortalitzar una realitat. Més que cap altre art, el cinema té una magnífica habilitat de canviar, modificar, modelar i alterar aquest concepte tan eteri anomenat “temps”. I sovint, sense adonar-nos-en.En tenim molts exemples, el més important dels quals és l’el·lipsi, el salt en el temps. I és que en una pel·lícula, no cal que veiem tot allò que se’ns vol dir: ja ho assumim: a Lo que el viento se llevó (Victor Fleming, 1939), per exemple, l’acció transcorre durant 12 anys que els espectadors veuen condensats en poc més de tres hores i mitja. Les el·lipsis poden ser també més subtils, de segons, minuts hores i possiblement la més llarga de la història és la de 2001, una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968), on el salt és de milions d’anys.
El temps en cinema, doncs, es pot escurçar, però també allargar: és el que anomenem distensió i és quan veiem una escena en càmera lenta, és a dir, que allò que veiem dura més que la realitat; també pot produir-se l’adequació, és a dir, que coincideixin en tota la pel·lícula el temps real amb el cinematogràfic com en el cas de Sólo ante el peligro (Fred Zinnemann, 1952). I podem trobar altres variants: que el temps vagi enrere (un flashback o analepsi),que vagi endavant (un flashfoward o prolepsi), o que sigui un element més de la història, com Boyhood (Richard Linklater, 2014), on el director va filmar la pel·lícula durant 12 anys amb un protagonista que al principi és un nen de 6 anys i acaba convertit en un jove de 18.
El temps també pot ser l’escenari de l’acció (quan s’ambienta al passat o al futur), i fins i tot que s’hi viatgi a través d’ell, com a Regreso al futuro (Robert Zemeckis, per mencionar un exemple ben popular).
