HISTORIA DE L'ART: CINEMA

 WALT DISNEY I ELS CONTES TRADICIONALS                                                     ALBERT BEORLEGUI

 21 MAIG DEL 2024

 

Hi ha la creença popular que els contes de fades són històries innocents amb princeses que somnien amb prínceps blaus, ocellets que entonen cançonetes ensucrades, i fades que fan encanteris, convertint carbasses amb carrosses. La idea ha estat sobretot reforçada per les versions en cinema que n’ha fet Walt Disney, on,paradoxalment, se l’ha criticat tant per endolcir massa les històries originals, com ser també el creador d’alguns dels malsons més traumàtics de la nostra infantesa.

 En realitat, però, els contes de fades són més perversos del que podríem arribar a pensar, entre d’altres qüestions, perquè no estaven originàriament dirigits a una audiència infantil i no estalviaven elements morbosos (incest,canibalisme, tortures, entre moltes d’altres perversions), per fer-los més atractius a les audiències a les que anaven dirigits. Aquesta conferència tracta la relació que Walt Disney ha tingut amb els contes de fades i com bona part de la producció que va fer en vida (1923-1966)adaptava alguns d’aquests contes endolcint-los per a unes audiències però mantenint (d’amagat, això sí), alguns elements inquietants. 

La sessió intenta delimitar què és el que entenem per un conte de fades, establint aquells elements comuns (universalitat, oralitat, atemporalitat, personatges arquetípics, existència de la màgia, finals feliços), i com els podem distingir dels mites, les faules, les llegendes o els simples contes. I també es fa un recorregut per alguns pels principals autors de contes, no només els més coneguts (Charles Perrault, els germans Grimm, Hans Christian Andersen), sinó també d’altres que en

van ser precursors com Giambattista Basile, Gianfrancesco Straparola da Caravaggio, la Baronesa d’Aulnnoy o Charlotte Rose de la Force.Finalment, es fa una comparació entre les versions “originals” i les adaptacions cinematogràfiques dels tres contes de fades canònics de Disney:Blancaneus i els set nans (1937), La Ventafocs (1950) i La bella dorment (1959).

Lluny de pensar que els contes de fades són patrimoni exclusivament infantil, doncs, aquesta conferència intenta aprofundir en aquest apassionant terreny ple d’encanteris, sorpreses i on els finals no sempre són feliços...

LITERATURA: LA PERSONALITAT LITERÀRIA DE FRANCESC VIVENÇ "EL RECTOR DE VALLFOGONA DE RIUCORB"

 LA PERSONALITAT LITERÀRIA  DE FRANCESC  VICENÇ GARCIA "EL RECTOR DE VALLFOGONA"

MARIA ISABEL PIJOAN 

7 DE MAIG DEL 2024

Gran poeta i arribista, el poder del roig (Exèrcit) i el negre (Esglèsia). El voler ascendir en el món de l'esglèsia en el segle XVII, ell es plantejava escalar socialment, era un gran poeta, i no se'l veia a la seva Rectoria. 

Neix a Saragossa, 22/1/1579, la seva família era de Tortosa, eren els Garcia teixidors de bancals, roba de taula. Vinculats a l'ofici de música Els Ferrandiz per part de mare confecció de guants, enviudada, es casa amb el pare de  Francesc Vicenç Garcia, que mort de malaltia, el 1582. La mare es casa per tercera vegada amb Pau Bonto i té cinc germanastres que porten la llibreria de la família. Ell vivia en contacte en l'ambient tortosi del segle XVI en llengua castellana. Fins llavors escrivia en castellà. Es traslada a Barcelona als setze anys i va a veure Felip III al 1601i  rep medalla de Batxillerat d'Arts i poesia dedicada a Barcelona, i al 1604 coincideix amb Felip III a València en la processor a l'Esglesia Corpus Cristi.

Té influència bisbe Francesc Robuster, que era "cap el locavell gros", (bandoler) robava als rics per donar-ho. Va marxar de Vic i es va situar a Manresa i el 1606 mort un rector de Vallfogona, va guanyar el concurs, el nostre Francesc Vicenç. S'escrivia amb nobles i literats en el contex de Segle d'Or on Gongora fuig de la realitat com Quevedo.

Els escriptors com Felip de Guimerà, Pardina, Vicens de Moradell, etc estaven renovan la Literatura Catalana, seguint directius del barroc.El visitaven amics, familiars,  el bandoler rival de Robuster. Perot de Rocaguinarda. Li fa un sonet ambiguo.

Quan estava a la rectoria acompanyat de la majordoma la seva tia  Joana,  i Margarida Verlasca, cosina . LLavors es va morir un escolanet que va morir als dotze anys Li fa un epitafi molt sentit. El va fer gravar a la pica d'aigua beneita de l'Esglèsia.

Federic Soler, Pitarra estava enamorat del rector de Vallfogona, es feia autosàtires de la seva obra. Novel.la el 1876 sobre el Rector de Vallfogona. Al 1610 acudeix a un certamen literari amb pseudonim nom del cunyat i al 1613 composicions un panagirit, lloança a una persona poderosa Felip de Berga, per encàrrec, amb diferent tipus de mètrica.

Es cridat a la cort per l'Arquebisbe Montcada (Tarragona) per divertir a les dames, declamant. El 1614  beatificació de Sta Teresa de Jesus, va fer un poema. Es preocupava de la seva parròquia amb la Comèdia de Sta Barbara que pertany a les histories de vides de Sants.

Amic dels Montcada, Joan Montcada bisbe de Barcelona, Pere MOntcada bisbe de Girona, secretari del Pere de Motcada era el somni de la seva vida. A formar part de la Cort, però aquest noble va morir aviat i va fer la prèdica a Felip III. Va ser dedicat al Compte d'Osona. 

El sermó és una obra d'oratòria barroca malgrat fer insuflar elogis, quan s'hi posava era un gran escriptor. A Tortosa es doctorat i el retrobem a Madrid, però mort Felip III ja no era ben vist. Amb Felip IV històries estranyes. En aquella època s'havien intentat enmetzinar a poetes ell no està clar la seva prematura mort als 44 anys el 27/9/1623.

Es va desfermar tota passió per la vida i Mort d'en Francesc Vicençs Garcia, el segle XIX reconegut com a pont entre els barrocs medievals. Marià Aguiló Mila Fontanals i Bofarull li van crear mala fama.

Capitenejats per  Pitarra, el veiem entroncar amb el segle literari del XIX. Riquer Moles i Rossic el varen rehabilitat, i es pot dir que va influir a Baltassar Porcel, Pere Gimferrer , Cassasses i Pedrals dels nostres dies.