HISTÒRIA

LA ROSA DE FOC

MIQUEL GARAU

23 DE NOVEMBRE DE 2022

Al tombant de segle Barcelona va ser coneguda a tota Europa amb sobrenoms com ‘la ciutat de les bombes’ o ‘la Rosa de foc’. Aquests noms fan referència a un període clau en la implantació de les idees anarquistes a Barcelona (1890-1909). En aquesta conferència recorrerem aquesta reguera de pólvora recordant els atemptats anarquistes més sonors i analitzant les seves implicacions socials, polítiques i fins i tot urbanístiques. Més enllà de les vinculacions entre anarquisme i terrorisme coneixerem altres corrents i formulacions estratègiques dins el pensament i l’acció anarquista d’aquest període, tals com la pràctica cultural, la pedagògica i la sindicalista.                                                                                                                                 M- G

EL NOSTRE APUNT.

Vistes unes imatges de Barcelona s'observa un creixement exponencial, passant  de 80.000 h.(1850) a 1.000.000h.el 1930 . Per diferents motius. Hi ha hagut la Rev.  Industrial i es passa d'una economia agrària a una d'industrial. Llavors tenim una explotació laboral, en condicions pèssimes, insalubritat i epidèmies;  (enderrocament muralles) traçat de Cerdà per donar amplitud. 

Hi ha creixement i transformació urbana, exemple de l'Avinguda Paral·lel on van arrelant idees revolucionàries en alguns bars...s'hi troben els marxistes i anarquistes. Aquests volen eradicar l'Estat. En canvi els marxistes volien coordinar el moviment obrer a tot Europa. Giuseppe Fanelli el 1868 crearà Federació Regional Espanyola FRE de la AIT, la qual  es dissolt  el 1870

Hi ha diferents tàctiques revolucionàries, 1Propaganda pels fets (atemptat personal). 2 Cultura i educació: Ateneus, i 3 Sindicalisme (anarco-sindicalisme).

    

Els anarquistes s'aprofiten de la modernització, apareix la bomba orsini (sense metxa).A finals del XIX hi havien set mil exemplars de La Vanguardia, i davant d'un fet, (atemptats etc.) llavors apareixien  diaris que en parlaven. S'ha de parlar del atemptat de Pallas contra Martínez Campos 1893. Neix l'apostolat laic. Bomba del Liceo al 1893 i l'actitud de Santiago Salvador durant el judici. Bomba de Canvis Nous 1896 on són detingudes mil persones durant un any, a les masmorres de Monjuïc. Van agafar cap de turc,  un obrer de Marsella. No es va saber qui havia tirat la bomba.

 Llavors els anarquistes obren la via cultural.  Apareixen teories (naixement de l'antropologia criminal per Rabasal) "els trets físics delaten a un criminal" etc. etc. 

Neix l'Ateneu Enciclopèdic Popular c/ del Carme, i els que els unia a tots aquest grups revolucionaris seria l'anticleralisme; s'afegeixen a les tertúlies  Valle Inclàn, Ortega Gasset etc  Apareix l'Ateneu eclèctic, (nudistes, vegetarians) els moviments llibertaris i l'escola Moderna de Ferrer i Guardia  al 1901 . El mestre postula, ha d'esser com un guia per l'alumne". Idees de coeducació i sortides al camp. Per tot això  es crea "alerta" sobretot a l'església.

I  per últim la via sindicalista. vaga general revolucionària i sense serveis mínims, es volia "refundar una nova societat" per sobre de  les runes!  Primer intent fracassa el 1902, Es crea Societat Obrera el 1907 i al 1909 convoquen la Setmana Tràgica. Els anarquistes declaren vaga general i el resultat va ser un caos. Veien el vot d'un enemic comú: les esglésies. Llavors Maura va treure l'exèrcit contra les barricades i van morir un centenar de persones. Conseqüències "havien de trobar un culpable" que serà Ferrer i Guardia.  Executat el 1909,  va tenir un ampli resó internacional. Un corrent que portarà una corrent de simpatia a l'anarquisme i es crearà la CNT a tot l'Estat amb un resultat de  canalitzar la mobilització sindical a tot l'estat.  Del 1910 al 1919 hi haurà 700.000 associats inscrits a tot Espanya.

En el col·loqui hi ha moltes preguntes sobre aquest període, que ha  suscitat molt d'interès, de la concurrència!! 

LITERATURA

9 de Novembre de 2021                                                                                            Les rebel·lies de Maria-Mercè Marçal                                                                      FINA LLORCA

 He volgut partir de la famosa Divisa del primer recull publicat (i premiat) de MMM, on es declarava “tres voltes rebel”, i rellegir amb vosaltres alguns poemes on em sembla que s’expressen aquestes contestacions, que són profundes, amb causa, i viscudes en primera persona per la poeta. Recordarem la dificultat d’escriure, com ella pretenia des del començament, “des d’uns ulls de dona”, i el camí fet, paral·lel al seu esdevenir biogràfic. Una tradició literària ocultada a la generació dels cinquanta, la catalana, i una autoria majoritàriament masculina, no li posa les coses fàcils. Marçal va ser molt conscient que calia recuperar i (re) construir una tradició pròpia, i en aquesta tasca va esmerçar molts esforços. La feina feta en aquest camp forma part del llegat (poesia, assaig, una novel·la, escrits polítics...), literari i de pensament, que ens va deixar.      F. LL.

EL NOSTRE APUNT.

Ens hem apropat a la figura de Maria Mercè Marçal, en les seves rebel·lies però com un valor més, com una rebel·lió, compartible i compartida, de classe de gènere, de país. Es coneix, es presenta en Cau de Lluna, el seu primer  poemari (24 anys). En els poemes ella contesta, amb experiència de la pròpia vida,  d'una rebel·lió amb causa. Ella es considera de classe baixa, nació oprimida, i catalana. Guanya el Carles Riba el 1977 i fins al 89 hi veu molta feina a fer, vol escriure també novel·la i troba mancances (autories en castellà  i punts de vista masculins) de qui, pot ella apropar-se. La tradició catalana la descobreix als 20 anys. El Sant Jordi de Novel·la l'obté la  Montserrat Roig. En poesia llegeix Teresa d'Arenys, la qual  havia guanyat el premi Recull de Blanes, Marta Pesarrodona a les Ed. de Dones de la Sal. Fins als 80 coneix Clementina Arderiu i la Salvà, que tenen una situació diferent. Cerca moltes mares literàries, simbòliques després del 2001 que es converteixen en referència i cerca tractats que vol investigar, com per exemple: l'amor entre dones, el  pare simbòlic. Fa un esbós i ho va treballant descobrint la poeta  "Renée Vivien". Va escriure assaig i novel·la a mesura que anava vivint sobre els temes,  amor entre dones, maternitat, malaltia,  mort. Tot amb un "do de llengua" "té l'ofici als dits" -es diu d'ella.  A part de formació clàssica, amb rimes, mètriques i ritme.  En el segon recull de poemes hi ha sonets perfectes, sextines, estrofes orientals, d'haikú, tankes. Hem de buscar "no què diu" sinò "com ho diu". Als seus 39 anys surt Desglaç, darrer poemari publicat en vida., Sal Oberta 1982. 

A la última part, es fa un tast de la seva poesia i es va comentant tots els aspectes d'amor entre dones, d'ordre, que no es tan sols  simbòlic, de veu masculina que val per homes i dones, de funció de la  mare dins la societat matriarcal, de la traïció de dona,  de passió amorosa, de la raó del cos, Bruixa de dol, etc . tot una meravella de poemes que deixen gust per endinsar-t'hi i apropar-t'hi  a aquest univers poètic de Maria Merce Marçal!.