HISTÒRIA, GEOGRAFIA

 EL nostre apunt
Josep Maria Contel 
La transformació de Gràcia 

El nostre conferenciant ens parla de Gràcia, com a bon  gracienc, nascut al carrer Verdi i vinculat al Taller d'Història de Gràcia, així com  de la seva evolució i transformació urbanística amb les parcel·lacions que hi van haver al llarg dels segles XVIII i sobretot el segle XIX que es configura el que s'esdevindrà actualment el barri/districte de Gràcia.

La ciutat de Barcelona encara emmurallada, estava envoltada  de terrenys fins a Collserola, terrenys més agrestes per a cultivar, eren el lloc óptim per l'expansió de la ciutat, amb dos eixos la Travesera de Gràcia i el carrer Gran amb masies escampades: Josepets (Masia Can Alegre 1688 )Torre Guinardó, Dalmau passa a Carmelites de Gràcia, després passa a convent dels  Carmelites.El Baró de Malda està enterrat als Josepets. També hi va haver El
Palau Virreina  del Virrey Amat del Perú, pensat per estiuejar, que la seva entrada era per c/Torrijos; ara hi ha l'esglèsia de Sant Joan, va ser actiu del 1780 al 1880 que va ser enderrocat per fer la església abans esmentada, abans però va ser hospital, manicomi, l'alcalde de llavors, es mostrava disconforme a enderrocar aquest Palau de la Virreina.
 Anomenem altres  masies com Fontana, Cal Xipreret Cal Compte,Can Focs estaven distribuïdes per aquest territori.

En l'evolució del cens, teniem un creixement demogràfic que anava de les  1500 persones el 1817 a 62.000 el 1897 en que va arribar a convertir-se en la segona ciutat de Catalunya i novena d'Espanya,  any en que es va tornar annexionar a Barcelona. En el segle XX tenim els 70.000 habitants del 1905 als 125.000 el 2018 en tot el districte. 

Al llarg  del segle XIX es passa de rural a urbà, amb alguns 
exemples  d'aquesta urbanització. El 1801 s'urbanitza el Carrer Gran, Travessera amb Riera de Sant Miquel. El 1814 s'acaba la guerra del Francès i es creix sense parar.Casa Fuster era hort del convent de la casa Juncosa, després
La Enher, i ara Hotel. El 1825 es continua amb els carrers Milà i Fontanals (Masia Cal Focs) Banyoles i Igualada. 

(Curiosament un dels 100.000 fills de St. Lluís es qui funda St. Medir. Torna l'Absolutisme amb Ferran VII i el 1827 hi ha la guerra dels malcontents ocupen Manresa)

El 1831 ordenació de la Plaça Trilla (Masia Trilla) (amb monges de Jesús Paciente amb l'anècdota d'una monja que parlava amb Franco) amb els carrers Badia, Sta. Àgata etc. urbanitzen places que s'utilitzen obrers per la construcció i que desgraven a la propietat, on hi  posen una font, en la dita plaça Trilla.

Llavors ve la Desamortització de Mendizabal cap el 1935. El convent del Josepets se'l venen, i dissolen l'ordre de les Carmelites.Els de Jesús tanquen però la Església la converteixen en Parròquia de Gràcia, des de llavors celebren l'Assumpció.en controvèrsia amb l'Anunciació que era preferida de l'altre ordre.
Els Carmelites es refunden a Badalona, altres a Roma i creen els Santuari del Carme que són els carmelites de la Diagonal i Sant Josep de la Muntanya, hereus dels Josepets. Atributs de la Mare de Deu de Gràcia els lliris i color blau.

Hi ha d'urbanització Felix Casañas al 1938, després d'urbanització Mas. Places unificades. 1850 Gràcia s'erigeix com a municipi independent, ordenació de Josep Rosell es comença Verdi (abans carrer Ample). El 1855 neix l'eixample amb el Projecte Rovira però es fa estratègicament, el de  Ildelfons Cerdà . Torre Sicart afectada per la via O,  ara es la Salle de Gracia,  els Lluisos. Torrente, Massens i Rabassa posen la placa Rovira en honor gendre d'un d'ells que havia fet el campanar i era una persona reconeguda. 

El 1877 la ordenació dels germans Joànic, en l'antiga fàbrica de sedes  Reig on hi haurà les cotxeres dels tramvia.  El 1883 l'Hospital de la Santa Creu,  el que quedava dels Amat que ara és Sant Pau. Resta la Masoveria de la Virreina al carrers St Lluis/ Torrijos conservada i essent un dels edificis de l'època més antics de Gràcia. 


El 1915 Ordenació de cal Comte 1934 Urbanització de l'Escorial i Pi Margall (Xemeneia de Cal Reig)
El 1957 urbanització entorn i masia fàbrica Batlló, de Reig i Bonet, i Can Reig que desapareix, ara Camp d'Europa. John Lenon es fa plaça publica (Cal Comte).

Reurbanització de la Plaça Lesseps i Trav. de Dalt , Església la Salut a la casa Morera. Can San Pere on hi ha el Camp d'Europa que hi havia el tennis hispano francés, Can Toda, passa a Club natació de Catalunya, Plaça de les dones del 36 al carrer Sta Agata, s'enderroquen unes casetes baixes i s'habilita la dita plaça.

 Amb tot això es podria dir que el teixit industrial que va existir en els segles passats corresponien a fàbriques mitjanes i teixidores a mà I moltes casetes petites ocupades per obrers i artesans sovint s'han vist enderrocades per aixecar grans edificis de vivendes. 

Una altre visió del teixit cultural i associacionisme ho podrem veure en una altre ocasió, i molts altres aspectes que no coneixem prou de la vila i ens hi emplaça el Sr. Josep Maria Contel. 

CONFERÈNCIES 2018 TERCER TRIMESTRE

CONFERÈNCIES AULA EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA GRÀCIA

Propostes curs  2018-2019        Dimarts de 19 a 20.30

9  d’octubre	Revolució  russa	Octavi  Mallorquí Vicens Historiador
23 d'Octubre	Morir be es possible?	Joan Carles Tallero Dr. en Medicina President  de Fundació Paliaclínic
6 Novembre	Papa Francesc Reformes i Resistències	Vicens Lozano Periodista i historiador
20 Novembre	Galans de Hollywood	Albert Beorlegui  i Tous Comentarista Cinematogràfic
11 Desembre 18 Desembre	Estraperlo El Nadal i la música dels pastors	Lluis Permànyer Periodista, Escriptor Conferenciant Joan Vives Musicòleg de Catalunya Radio

HISTÒRIA, ARQUEOLOGIA

 5 DE JUNY DE 2018

LES LLÀGRIMES DE MESOPOTÀMIA
Felip Masó

Les llàgrimes de MESOPOTÀMIA

Després de mil·lenis forjant el bressol de la civilització, després de més d'un segle d'excavacions i estudis per conèixer el nostre passat més immediat, en qüestió de pocs anys tots aquests esforços han estat destruïts. La 1ª Guerra del Golf al 1991, la invasió anglo-americana d'Iraq (2003) i ara l’arribada de l’Estat Islàmic (2015) han provocat la pitjor catàstrofe en la història de l'arqueologia oriental i una de les pitjors de tota la història contemporània.

Les recents imatges de la destrucció del Museu de Mossul, dels jaciments de Nínive, Hatra o de la voladura del palau d’Assurnasirpal II a Nimrud produïdes aquesta darrera primavera, es sumen al saqueig del Museu de Baghdad i de la majoria de museus, arxius i biblioteques locals que es va donar al 2003 durant la 2ª Guerra del Golf, però aquest cop perpetrar per un nou i molt pitjor enemic, l’anomenat Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant (ISIL), el grup terrorista més perillós que hi ha en aquest moment al món i que ara per ara domina el nord d’Iraq i l’oest i el centre de Síria, fins a Palmira. Partidaris d’una ideologia salafista-wahabista, pretenen retornar als orígens de l’Islam, i per fer-ho (a més de dur a terme les més terribles barbaritats contra la població) s’han proposat acabar amb tot el patrimoni de les cultures pre-islàmiques a les que consideren paganes i idòlatres i, per tant, ha de ser destruïdes, tal com va fer Mahoma quan va arribar a la Meca i va destruir el ídols i els déus que hi va trobar.

Però, per dolorós que sigui veure la destrucció de peces i monuments emblemàtics de la cultura mesopotàmica coneguts per tothom això no és, sinó la punta de l'iceberg. A la pèrdua per robatori o destrossa s'ha d'afegir l'escandalós saqueig que estan patint els jaciments arqueològics del país, tot això davant la passivitat internacional que tant abans com ara, podien i encara poden, evitar aquest trist capítol en la història de les civilitzacions del Pròxim Orient. Fa glacera veure com centenars d'homes armats amb pales i pics perforen la rica terra mesopotàmica a la recerca, ja no de qualsevol cosa, sinó de peces concretes o d'èpoques determinades que són demanades en grans quantitats pels mercats mundials per satisfer la, mal entesa, ànsia de col·leccionisme, en la qual només els ulls d'uns quants prepotents poden contemplar allò que per dret és llegat de la humanitat. Amb aquestes actituds no hi ha cap guanyador; ni tant sols el mateix col·leccionista que, satisfet pel triomf, llueix la seva nova joguina en una vitrina, el cartell de la qual roman mut perquè la peça, extreta del seu context, no és rés en sí mateixa; necessita el suport del context, de la relació amb els altres objectes, de la interpretació de l'expert que, amb l'experiència d'anys i d'una llargíssima formació, és capaç de donar vida a un objecte que sense això només pot oferir una certa plàstica visual o una certa admiració pels materials en què va ser fet.

De res va servir al 2003 el gest de centenars d'arqueòlegs i assiriòlegs mundials encapçalats pel nord-americà McGuire Gibsob, de l'Oriental Institute de Chicago, advertint de que això passaria, com tampoc serveixen ara les reunions i les declaracions de la Unesco. Aquesta situació no s’aturarà sinó s’entra en el conflicte sobre el terreny per acabar amb l’organització terrorista d’una vegada. Només aleshores es podrà fer una valoració global del què s’ha perdut, si bé a hores d’ara qualsevol previsió, per negativa que pugui ser, segur que encara serà pitjor, per molt que autoritats pretenen apaivagar els ànims de la comunitat científica internacional mostrant algunes peces trobades i reobrint alguns museus de nou, com el Museu Nacional de Bagdad. Tot i això, milers de peces han estat destruïdes o robades; potser no són molt conegudes i no figuren en el manual dels llibres d'Història de l'Art, però per l'historiador, qualsevol fragment té una transcendència vital. La violació dels jaciments i l'extracció de peces amb la destrucció del context corresponent equival a dècades d'estudi, d'investigació i de coneixements sobre aquestes civilitzacions perduts ara per sempre. Si qualsevol de nosaltres  es posa a llegir un llibre d'història del Pròxim Orient Antic, potser no pensa en que al darrera de les seves pàgines, rera cada capítol hi ha anys d'estudi, de dures jornades d'excavacions en condicions límits, de llargues hores, mesos i anys de desxiframents dels més complicats sistemes d'escriptura, de centenars i milers de tesis doctorals sobre els aspectes més inverosímils d'aquestes cultures, tot plegat, per arribar a tenir una idea aproximada de qui eren, com vivien i què va passar amb aquelles llunyanes i fascinants civilitzacions, de les quals nosaltres en som hereus directes. A partir d'ara, l'Assiriologia haurà d'obrir una nova etapa d'investigació més dura encara que l'ha que ha estat realitzant durant més de cent setanta anys.

Felip Masó Ferrer

Professor Història i Arqueologia Pròxim Orient Antic (Arqueonet)