JOAN MARGARIT
Considerat un dels poetes catalans més populars i llegits del panorama literari català actual, Joan Margarit i Consarnau va néixer a Sanaüja (La Segarra) l'11 de maig del 1938, en plena Guerra Civil espanyola.
Un cop finalitzat el conflicte i en funció del destí de feina del pare, la família va viure a Barcelona, Rubí, Figueres i Girona, successivament fins al 1948. Instal·lats de nou a Barcelona, l'autor cursà el Batxillerat a l'Institut Ausiàs March. L'any 1954 es van traslladar a les Illes Canàries i des del 1956 l'autor estudià Arquitectura al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L'any 1962 va conèixer Mariona Ribalta, amb qui es casà l'any següent. Van tenir tres filles – Anna i Joana– i un fill, Carles. Des de l'any 1968 era Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona
Treballà associat amb Carles Buxadé i Margarit i, conjuntament, van fer obres com la cúpula del Pavelló Araba a Vitòria (premi Europeu d'Estructures Metàl·liques, actualment anomenat Fernando Buesa Arena) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. També formà part de l'equip guanyador del concurs per a l'estadi i l'anell olímpic de Montjuïc.
Joan Margarit començà la seva carrera com a poeta a partir del 1963, amb les obres en castellà Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979). A partir de l'any 1980 va iniciar la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obtingué el Premi de la Crítica amb l'obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d'Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també va obtenir, el 1982, el Premi Serra d'Or. El mateix any publicà l'obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 va aparèixer El passat i la joia i el 1985, L'ordre del temps. Poesia 1980-1984 i L'illa del tresor, obra que li va valer la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d'aquell any, en què també obtingué, amb Mar d'hivern (1986), el Premi Carles Riba. L'any 1987 el poeta va ser guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d'Or per La dona del navegant (1986).
Després d'aquests anys de reconeixement pel que fa a l'obtenció de premis literaris, l'autor va seguir publicant regularment obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D'especial rellevància dins la seva trajectòria van ser els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, i Càlcul d'estructures (2005). L'any 2004 va obtenir el Premi Cadaqués per l'Obra Completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis Nacional de la Crítica Catalana de poesia, Cavall Verd-Josep M. Llompart de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del PEN Club, Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol.
Va traduir al castellà el poemari Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, el Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l'any 1989.
Profusament reeditada, gran part de la seva obra, la va escriure simultàniament en català i en castellà i va ser traduïda a altres llengües com l'alemany, l'anglès, l'èuscar, l'hebreu, el portuguès i el rus.
Apassionat del jazz, la seva poesia es va musicar en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el mateix autor recitava diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda, entre altres.
El 2019, va rebre el “Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana”, concedit per la Universidad de Salamanca, i el “Premio de Literatura en Lengua Castellana Miguel de Cervantes”, atorgat pel Ministerio de Cultura.
Joan Margarit ha mort, avui fa un mes, el 16 de febrer de 2021, a l'edat de vuitanta-dos anys.
