MÚSICA

 MAURICE RAVEL, EL COMPOSITOR

Marc Pepiol

23 DE GENER DEL 2024

Hom ha sentit parlar del compositor Maurice Ravel, però sovint, malauradament, només se’l reconeix com l’autor d’una sola obra, el Bolero. Sense desmerèixer la qualitat d’aquesta peça singular, de la qual també parlarem, en la conferència ens proposem endinsar-nos en l’estètica,l’obra i la vida d’aquest compositor francès. Farem un recorregut per les seves obres principals:descobrirem fascinants obres de cambra i formidables concerts. Indagarem i reflexionarem sobre la seva estètica musical sovint associada a l’impressionisme i al neoclassicisme. L’objectiu serà,doncs, en darrer terme, oferir una panoràmica general d’uns dels compositors més importants del segle XX. El Bolero:la història del Bolero va començar després de la gira americana de Ravel.Son a l’any 1928.

L’amiga i ballarina Ida Rubinstein li demana una peça de dansa.Ravel pensa a orquestrar la suite Iberia d’Albéniz, però aviat descobreix que està protegida per drets d’autor; la família d’Albéniz els ha cedit al compositor madrileny Enrique Fermández Arbós. Ravel recorre aleshores al seu univers particular d’objectes mecànics (d’autòmats i de rellotges).Pensa a fer una peça mecànica, industrial, de cadena de muntatge, això sí, amb un aire espanyol. Sorprenentment, música funciona extraordinàriament bé en escena, malgrat que la peça no tenia grans pretensions.Les peces d’aigua: Ravel va estudiar piano i composició amb el mestre Fauré al Conservatori de París.Li dedicarà una de les primeres peces que li donaran nom, el Joc d’aigua, per a piano. Al darrera de la composició, hi ha Franz Liszt (1877, Jocs d’aigua a la Vil·la d’Este del tercer llibre dels Anys de pelegrinatge).La peça de Ravel és juganera −“Déu fluvial que rius mentre flueixes per l’aigua”−.No és pas l’única “peça d’aigua” de l’autor.A Miroirs (1905) hi trobem aquesta altra petita joia: Una barca sobre l’oceà.Paga la pena sentir el joc que Salvatore Sciarrino farà a l’Anamorfosi sobre l’obra de Ravel.Encara de l’univers aquàtic, caldria destacar el Gaspard de la nuit. Tres peces escrites sobre poemes d’Aloysius Bertrand l’any 1908, i estrenades l’any següent a mans del virtuós Ricardo Viñas.El primer moviment, Ondine, ens porta l’univers del Simbolisme, a les misterioses sirenes, dones d’aigua, i nimfes aquàtiques.Klimt en va representar algunes.L’univers mecànic: Ravel adorava els objectes mecànics, els artefactes, els rellotges, els autòmats.Casa seva era un autèntic museu. En la seva música apareix sovint aquest efecte maquinal, aquest

perpetum mobile de les màquines. Sentim Scarbo i la Tocata de Le Tombeau de Couperin. També cal tenir present la tradició barroca del clavicèmbal francès. No en va, Vladimir Jankelevich deia que Ravel era un cirurgià que presumia de curandero.En tot cas, la vida imita l’art: Ravel adora l’artifici, la imitació, la mentida, no pas en el sentit d’una malèvola invenció o d’una perversa falsedat, sinó en el sentit de la creació d’aquell món meravellós que crea l’art a través de la bellesa. Tot plegat, recorda a O. Wilde, “La decadència de la mentida” o el “Crític com a artista”. Sovint hem sentit dir que l’art és una imitació de la vida. Ben al contrari, per a Wilde, la vida imita l’art. L’art ens ensenya a veure les coses. També deia Wilde Revelar l’art i amagar l’artista és l’objectiu de l’art. Ravel hi està en sintonia: “Un artista no pot pas ser sincer. La mentida, entesa com a poder d’il·lusió, és l’única superioritat de l’home sobre els animals; i pel que fa a l’art, és l’única superioritat de l’artista sobre la resta d’homes. Quan un es deixa endur per l’espontaneïtat, comença la xerrameca, i això és tot....No és millor ser conscients d’això i reconèixer que l’art és la suprema impostura?”.Finalment, ens fem ressò de l’inèdit encàrrec que li va fer Paul Wittgenstein i que va donar lloc a extraordinari concert per a mà esquerra.

                                                                                                                                                                           MARC PEPIOL

El nostre apunt

Maurice Ravel un dels grans compositors del segle XX , se'l coneix sobretot pel bolero, però veurem  l'interessant que varen ser les seves altres composicions musicals. El 1928 comença una gira de concerts per USA, que durarà quatre mesos i va ésser un bany de masses, ovacionat es va sentir"una estrella". Al Palauet Belvedere, amb ressaca de fama no li venien idees. Excel.lent instrumentador. Enric Hernàndez li havia venut els drets; Ida Rubinstein ballarina dels ballets russos  li proposa que  escrigui una peça en la que ella, pugui ballar. 

Es aficionat als objectes mecànics, rodetes, rellotges, tipus de música mecànica repetitiva. El bolero té 17 minuts de repitició circular de la mateixa tonada, que compliria una funció, de la música no en farien cas. Fa aquesta capsa  de música; dissonància col·lapsa. efecte sarcàstic. L' escriptura és simple sense pretendre virtuosisme. Tenia aire espanyol,  mare basca.  El 1875 fa carrera a París i Gabriel Fauré és el seu mestre. "Joc d'aigua" el 1902 estrenat a París amb Ricardo Vinyes lleidetà. Pintor DebuSsy, les peces aquàtiques són posteriors a Ravel. Jean d'Eau, Frank Litz segon romanticisme. Vila d'Este a Tivoli, Palau jardins residència de cardenals, inspira a Frank Litz la peça d'aigua. És el prolegómen de l 'impressionisme, la peça de Ravel és més lúdica;" mirals una barca sur l'Ocean".  Salvatore X. anamorfosi, joc d'aigua, "cantando bajo la lluvia". El seu moment és Gaspart de la Nuit 1908 interpretada per Vinyes. Ondine evoca el món de l'aigua. Es la deessa de l'aigua. Dones d'aigua, seductores, angelicals, però demoníaques.

Aquestes peces són d'un enorme virtuosisme, repte dels pianistes en tocar, fruit d'un treball minuciós. Era com l'exactitud d'un rellotge suís. . Ravel tenia un polze gran i gran afecció pels objectes mecànics, capses de músiques, autòmats , rellotges, gaudia ensenyant-ho., tenia aquest gust, és un trencadits, ritme trepidant.  El barroc francés, Versailles. el clavicembal,  el tic-toc mecanisme de rellotgeria, finesa i geometria,  estètica d'un grans escriptor Dorian Grey, la seva estètica la deecadència de la mentida, els artistes són metiders en quan ensenyen realitat, poetiques aparentment reals pero més meravelloses que en la realitat. L'art millora la natura. 

Ravel no ha de musicar, les coses com són, sinò que" ha de recrear".  Vist el bosc és bonic, el jardins japonesos extraordinaris, Ell fa  una musica "de jardí no pas de bosc". L'art imita la natura. Són artistesque ensenyen i són capaços de veure i fer veure" la bellesa", mostrant l'obra i amagant l'artista. Al·literació "Infanta difunta" creació de bellesa al ballet rus, Dafnis i Cloe el despertar, música impressionista . Família de Gustav Klimt, jueus,  es dedicaven al finançament de nous creadors. Va fer l'obra piano "Concerto per la mà esquerra" d'una extraordinària complexitat.                                                                                                                                                                                                                                 R.T.

LITERATURA

Immigració i Literatura. Crónica d'una Experiència

Vicenç  Villatoro

9 de gener de 2024

Per què una persona marxa de casa seva, del seu poble i del seu país per plantar les arrels a un altre lloc? Aquesta pregunta no té una resposta única, cada cas és especial diferent, no hi ha un immigrant universal tallat per un únic patró. Però aquesta decisió de marxar la prenen cada dia milers o milions de persones, a tot el món i és probablement una de les decisions més importants de les seves vides i el que marcarà les vides dels seus descendents. Segurament la sociologia, l‘antropologia, l’economia, la política, poden oferir interpretacions que ens ajudin a trobar respostes. Però també ho pot fer la literatura. Precisament perquè com que no hi ha un patró universal, cada cas és tan vàlid i tan significatiu com qualsevol altre. Com que tots són únics i diferents,explicar-ne un ens pot donar un mirall per parlar de tots.Fa al voltant de catorze anys, coma escriptor em vaig plantejar tractar la immigració a partir d’aquesta pregunta, per què algú se’n va de casa seva. Sabent que la literatura explica històries, però no dona respostes

 Com sempre passa en literatura, hi havia una inquietud personal: moltes vegades en la vida jo havia pensat en marxar, i en aquells moments d’una manera especial, però resulta que no he marxat mai. O en tot cas he marxat i he tornat. Llavors volia parlar d’algú que se’n va i explicar la història e la seva vida centrada en el fet de l’emigració. Volia fer un llibre de literatura de no ficció: és a dir, tractar un cas real amb tècniques i fórmules narratives pròpies de la novel·la. Vaig buscar exemples que em poguessin semblar interesants, i no vaig haver d’anar massa lluny: el meu avi patern va emigrar de Castro del Rio, a la campiña de Còrdova, a Terrassa l’any 1950, amb la seva dona i el seu fill de vint anys. El meu pare. Vaig pensar d’escriure la història de la seva vida, fins que va emigrar amb seixanta anys llargs. I em vaig adonar que en aqueta vida hi havia dos fets nuclears, essencials, molt pròxims en el temps: la guerra civil, el seu pas per la presó i la condemna a mort que va esperar dos anys per si l’executaven, fins que va ser commutada. Dos fets tan pròxims segurament havien de tenir alguna relació. D’això en va sortir un llibre de gairebé sis centes pàgines, que es diu “Un home que se’n va”.Però mentre feia aquest llibre vaig pensar que per parlar del fet d’emigrar, de perquè la gent se’n va d’un lloc, cal veure també la gent que es queda. Tan important com la decisió d’anar-se’n és la de quedar-se. I tan important com l’una o l’altra és la de tornar.I així el que estava pensat com un sol llibre va acabar sent una trilogia sobre l’emigració. Els que se’n van, els que es queden i els que tornen. A través de tres històries reals de famílies que m’eren pròximes. Els que es queden? Els meus avis materns, que van patí també presó i exili, però que van morir tots dos al mateix lloc on havien nascut, a Terrassa i a Canet. D’això en va sortir un altre llibre de sis-centes pàgines, La casa dels avis.

 I els que tornen: la família del publicitari Lluís Bassat, jueus mediterranis, retornen a la península d’on potser havien sortit els seus avantpassats i es troben a Barcelona venint de Corfú, Trieste, Bulgària o Istanbul. “El retorn dels Bassat”ho explica.Anar-se’n, quedar-se o tornar. Posar l’accent d’allò que ets en la sang, en la terra o en les paraules. Tres llibres per fer-ne una crònica de casos concrets, tan singulars o tan significatius com qualsevol altre, miralls de molts. Perquè de vegades la literatura, que fa més preguntes que respostes, ajuda al lector a buscar les seves, de respostes.                                                                                         

                                                                                                                                 Vicenç Villatoro

CONFERÈNCIES 2024 1S

BONES FESTES I JOIÓS NADAL

US DESITGEM LA JUNTA DE L'AULA DE GRÀCIA

                        

                                                                  LA NIT DE NADAL                                                                                                                            

 Guiats per un mateix fi 

 reis pagesos i pastors,

 fan junts idèntic camí,

 intuint que en els seus cors

 hi bufa un alè diví 

que avui els farà millors.

 A mi em guanya aquesta nit,

 i ho sé des que era un infant,

 doncs flairava el seu esperit,

 al lloc més inversemblant,

 generant en mi un delit

 que segueixo experimentant.

Eugeni Vendrell i Soler

CLAM  MESSIÀNIC

Altre Nadal amb terrenals desastres, 

plora el planeta malmenat, signoren

frivolament les naturals cadències,

l'ordre dels segles.

L'home braveja genials avenços, 

salta ells seus límits, desafia normes,

cau en malèvols pensaments i riscos

ultra mesura.

Resta minvada la fraterna estima, 

broten conflictes que l'orgull apeixa, 

falta senderi i engrandeix la rauxa:

tot de seguida.

Qui frenarà la inexistent drecera?

Qui indicarà la dreturera ruta?

Qui guarirà les horroroses nafres?

Salva'ns Messies!

Josep Ruaix i Vinyet

Nadal del 2023

 Per què ens agrada la dansa

Angi Brugueres

19 de desembre de 2023

Angi Brugueras, dansologa i ballarina,  us convida a parlar de dansa i endinsar-vos una mica més en aquesta bonica i universal art escènica i del moviment. Parlarem sobre els orígens de la dansa, preguntar-nos perquè ballem i fent un petit recorregut per les disciplines de la dansa clàssica, la dansa espanyola i algunes danses de l'Índia. Una trobada dirigida a totes aquelles persones amants de la dansa interessades a passar una bona estona però sobretot que vulguin gaudir-la des de una altra perspectiva.   A. B.

Adjuntem uns clics de diversos moments de la conferència.

CIÈNCIES SOCIALS, HISTÒRIA DEL PARAL.LEL

 EL PARAL.LEL

Lluís Permanyer

12 de desembre del 2023

                                                  

El Paral.lel ha estat un fenòmen únic i formidable del món de l'espectacle. Un conflicte urbanístic i la desaparició d'un espai per a convertir-lo a finals del segle XIX en la Plaça de Catalunya, va transformar el naixent Paral.lel en uneix ple d'escenaris de tota mena d'atraccions.

La neutralitat mantinguda durant la Primera Guerra Munial va potenciar-lo fins a extrems inimaginables. El que va comenár com un espai d'esbarjo per obrers i menestrals, va acabar sent un espectacular focus d'atracció per a tota mena de públic, no solament barceloní, sinò fins i tot de Catalunya. 

 

Tot un món malauradament desaparegut i que ha acabat convertint el Paral.lel  en una carretera urbana.                                                                                                                      LL.P.

HISTÒRIA CONTEMPORÀNEA

EL MÓN MEDITERRANI I l'ORIENT MITJÀ

Antoni Raja i Vich                                                                                                                                       21 de novembre de 2023

En aquesta sessió comentarem les majors qüestions geopolítiques que podem trobar a la Mediterrània. Farem un petit trajecte d’oest a est -en ordre de lectura, no en sentit del moviment solar- per les majors tensions o situacions que podem trobar en aquest petit mar rodejat per tres continents.La primera qüestió serà el pas de la Mediterrània a l’Atlàntic. És a dir, la qüestió de l’estret de Gibraltar, i com el Regne Unit, Espanya, i Marroc lluiten per a controlar un pas estratègic en el comerç global entre Àsia i Europa. Així mateix, esmentarem com en aquest món controlat per Estats també trobem jugadors no estatals com són els fluxos migratoris, organitzacions terroristes com Al Qaeda, o grans corporacions que proven d’influir en les decisions dels governs a la zona.

 La segona qüestió serà el final, en la seva majoria desastrós, de les anomenades Primaveres Àrabs que van començar el 2011, i que prometien un món més democràtic i inclusiu, quan, en realitat, han consolidat dictadures com en el cas d’Egipte, o han precipitat cruentes guerres civils com podem trobar a Síria o Líbia. Degut al temps disponible, no podrem entrar de manera detallada en l’anàlisi detallat de tots i cadascun dels conflictes, però sí que farem un estat de la qüestió generalitzat que anirà d’Algèria fins a Síria. La tercera qüestió tractarà sobre les grans migracions africanes i asiàtiques cap a Europa.

 Des del final de la Guerra Freda i el relaxament dels controls fronterers, els moviments humans de zones poc desenvolupades o afectades per conflictes que semblen eterns, cap a zones més benestants, han provocat que països com Espanya, o Itàlia hagin rebut grans quantitats d’estrangers. Històricament, Espanya és un país que emetia migració, mentre que avui en dia Espanya és un país plenament desenvolupat que rep milers d’immigrants a l’any, per ser més precisos, Espanya ha passat de tenir poc més de mig milió d’estrangers vivint al país als anys noranta, a tenir-ne més de cinc milions. Aquest fet ha comportat una creixent alarma entre els ciutadans de països poc habituats a rebre immigrants com podien ser Espanya, Itàlia, o Grècia. En tots tres països, l’extrema dreta ha trobat nous espais per a créixer com a resultat d’aquestes onades migratòries.Per acabar la sessió, ens centrarem en la situació geopolítica de l’orient mitjà avui en dia. Especial atenció dedicarem a la situació a Gaza, els Alts del Golan, i a Síria on dos conflictes han modificat de manera radical el món musulmà de la zona. Provarem d’explicar com els conflictes que van anar prenent forma durant la Guerra Freda no es van acabar quan va caure el mur de Berlin l’any 1989, o quan Mikhail Gorbachev va dissoldre la Unió Soviètica l’any 1991. D’aquesta manera, el conflicte palestí que va començar, com a mínim, l’any 1948, quan els exèrcits de varis Estats àrabs van ser derrotats per les milícies istraelites de la Haganà i del Irgun. El desplaçament subseqüent va convertir a varis milions de palestins en pàries sense casa, en desplaçats que van haver d’anar a altres Estats àrabs o cap a occident. 

Aquesta derrota anomenada Nakba -desastre- pels àrabs ha controlat moltes narratives i decisions en el món àrab. De manera similar, una guerra civil com la síria es va convertir progressivament en un conflicte regional i internacional on diferents faccions lluiten per a destronar un dictador com Bashar al Assad per a guanyar una major influència en la regió. Països com els Estats Units, Rússia, Qatar, Iran, Turquia, o organitzacions com ISIS o DAESH, han participat en diferents moments d’aquest conflicte per a poder convertir-se en les forces hegemòniques d’un país amb accés al mar Mediterràni, amb fronteres poroses.

HISTÒRIA CONTEMPORÀNEA, CIÈNCIES SOCIALS

 ELS FERROCARRILS , UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA

   ELS ROMÀNTICS DEL TREN               

                                                                                                  Xavier Nubiola                                                                                                                                          14 de novembre de 202

Conferència amb imatges per l’enginyer Xavier Nubiola de Castellarnau, amb motiu del 175è aniversari de la línia Barcelona-Mataró, 1848-2023.Volem reivindicar el romanticisme com un factor destacat que va impulsar el ferrocarril contra l’immobilisme dels escèptics. En aquest sentit, Miquel Biada va ser el primer romàntic al descobrir des de Cuba els avantatges del nou mitjà de transport, per impulsar el ferrocarril entre Barcelona i la seva ciutat natal, Mataró.La comissió mataronina del Centenari del Tren, va prolongar el romanticisme d’en Biada, i com ell, va haver de lluitar contra el desinterès del Govern central a Madrid.Any rere any, els romàntics del tren van mantenir la tradició de L'ofrena floral al monument a Miquel Biada a la plaça enfront de l'Estació de Mataró. Aquesta perseverança es veuria recompensada si finalment s’assolís el tan desitjat objectiu per la ciutat del Museu del Ferrocarril de Mataró.

Tot cercant el romanticisme dels primers trens, la presentació es divideix en 5 apartats:Organització, material rodant, personal, passatgers i ‘souvenirs’.1.- Organització: El transport col·lectiu des d’un principi s’organitza en 3 classes: 1ª, 2ªi 3ª, donant lloc a noves situacions que de vegades ens semblen gracioses i fins i tot ridícules.2.- Material rodant: L’època de la tracció vapor és per molt la més romàntica, per això les màquines s’engalanaven amb flors. El camí permanent de la via sorprenia i fascinava per la facilitat de desplaçament del tren.3.- Personal: El ferrocarril va crear noves ocupacions, moltes desaparegudes al ser substituïdes per controls automàtics fruit de l’electrònica. Els caps d’estació eren els màxims responsables del correcte funcionament del ferrocarril, mentre que el maquinista i el fogoner tripulaven les locomotores de vapor.4.- Passatgers: Per alguns agafar el tren era un dels moments difícils de la vida, fins i tot feien testament abans. Al passar pel Túnel de Montgat els primers viatgers cridaven i aplaudien d’entusiasme per la prova superada. Per altres el túnel era conegut com el Passatge del amor”, aprofitant els instants de foscor per fer manetes, tot i que el moment més romàntic corresponia als comiats i arribades a les estacions.5.- ‘Souvenirs’: De l’època romàntica es conserven postals que familiars i amics s’enviaven com a prova del seu afecte i amor. Els viatgers es mostraven contents per arribar al seu destí sense cap problema ni accident, establint un paral·lelisme entre la

nostra vida i el viatge en tren.       

                      

              X.N.C.