LES LLÀGRIMES DE MESOPOTÀMIA
Felip Masó
Les llàgrimes de MESOPOTÀMIA
Després de mil·lenis forjant el bressol de la civilització,
després de més d'un segle d'excavacions i estudis per conèixer el nostre passat
més immediat, en qüestió de pocs anys tots aquests esforços han estat
destruïts. La 1ª Guerra del Golf al 1991, la invasió anglo-americana d'Iraq
(2003) i ara l’arribada de l’Estat Islàmic (2015) han provocat la pitjor
catàstrofe en la història de l'arqueologia oriental i una de les pitjors de
tota la història contemporània.
Les recents imatges de la destrucció del Museu de Mossul,
dels jaciments de Nínive, Hatra o de la voladura del palau d’Assurnasirpal II a
Nimrud produïdes aquesta darrera primavera, es sumen al saqueig del Museu de
Baghdad i de la majoria de museus, arxius i biblioteques locals que es va donar
al 2003 durant la 2ª Guerra del Golf, però aquest cop perpetrar per un nou i
molt pitjor enemic, l’anomenat Estat Islàmic d’Iraq i el Llevant (ISIL), el
grup terrorista més perillós que hi ha en aquest moment al món i que ara per
ara domina el nord d’Iraq i l’oest i el centre de Síria, fins a Palmira.
Partidaris d’una ideologia salafista-wahabista, pretenen retornar als orígens
de l’Islam, i per fer-ho (a més de dur a terme les més terribles barbaritats
contra la població) s’han proposat acabar amb tot el patrimoni de les cultures
pre-islàmiques a les que consideren paganes i idòlatres i, per tant, ha de ser
destruïdes, tal com va fer Mahoma quan va arribar a la Meca i va destruir el
ídols i els déus que hi va trobar.
Però, per dolorós que sigui veure la destrucció de peces i
monuments emblemàtics de la cultura mesopotàmica coneguts per tothom això no
és, sinó la punta de l'iceberg. A la pèrdua per robatori o destrossa s'ha
d'afegir l'escandalós saqueig que estan patint els jaciments arqueològics del
país, tot això davant la passivitat internacional que tant abans com ara,
podien i encara poden, evitar aquest trist capítol en la història de les
civilitzacions del Pròxim Orient. Fa glacera veure com centenars d'homes armats
amb pales i pics perforen la rica terra mesopotàmica a la recerca, ja no de
qualsevol cosa, sinó de peces concretes o d'èpoques determinades que són
demanades en grans quantitats pels mercats mundials per satisfer la, mal
entesa, ànsia de col·leccionisme, en la qual només els ulls d'uns quants
prepotents poden contemplar allò que per dret és llegat de la humanitat. Amb aquestes
actituds no hi ha cap guanyador; ni tant sols el mateix col·leccionista que,
satisfet pel triomf, llueix la seva nova joguina en una vitrina, el cartell de
la qual roman mut perquè la peça, extreta del seu context, no és rés en sí
mateixa; necessita el suport del context, de la relació amb els altres
objectes, de la interpretació de l'expert que, amb l'experiència d'anys i d'una
llargíssima formació, és capaç de donar vida a un objecte que sense això només
pot oferir una certa plàstica visual o una certa admiració pels materials en
què va ser fet.
De res va servir al 2003 el gest de centenars d'arqueòlegs i
assiriòlegs mundials encapçalats pel nord-americà McGuire Gibsob, de l'Oriental
Institute de Chicago, advertint de que això passaria, com tampoc serveixen ara
les reunions i les declaracions de la Unesco. Aquesta situació no s’aturarà
sinó s’entra en el conflicte sobre el terreny per acabar amb l’organització
terrorista d’una vegada. Només aleshores es podrà fer una valoració global del
què s’ha perdut, si bé a hores d’ara qualsevol previsió, per negativa que pugui
ser, segur que encara serà pitjor, per molt que autoritats pretenen apaivagar
els ànims de la comunitat científica internacional mostrant algunes peces
trobades i reobrint alguns museus de nou, com el Museu Nacional de Bagdad. Tot
i això, milers de peces han estat destruïdes o robades; potser no són molt
conegudes i no figuren en el manual dels llibres d'Història de l'Art, però per
l'historiador, qualsevol fragment té una transcendència vital. La violació dels
jaciments i l'extracció de peces amb la destrucció del context corresponent
equival a dècades d'estudi, d'investigació i de coneixements sobre aquestes
civilitzacions perduts ara per sempre. Si qualsevol de nosaltres es posa a llegir un llibre d'història del
Pròxim Orient Antic, potser no pensa en que al darrera de les seves pàgines,
rera cada capítol hi ha anys d'estudi, de dures jornades d'excavacions en
condicions límits, de llargues hores, mesos i anys de desxiframents dels més complicats
sistemes d'escriptura, de centenars i milers de tesis doctorals sobre els
aspectes més inverosímils d'aquestes cultures, tot plegat, per arribar a tenir
una idea aproximada de qui eren, com vivien i què va passar amb aquelles
llunyanes i fascinants civilitzacions, de les quals nosaltres en som hereus
directes. A partir d'ara, l'Assiriologia haurà d'obrir una nova etapa
d'investigació més dura encara que l'ha que ha estat realitzant durant més de
cent setanta anys.
Felip Masó Ferrer
Professor Història i Arqueologia Pròxim Orient Antic
(Arqueonet)
No hay comentarios:
Publicar un comentario