25 DE FEBRER
HABITAR LA CIUTAT
ANGELS CANADELL
Habitar en temps d’emergència climática és una oportunitat per posar un límit clar a l’estil de vida consumista i superficial que predomina avui. Habitar no és el mateix que tenir una vivenda. Habitar és sentir-se a casa allà on som. Tenir cura del lloc que ens acull i respecte pels que hi van ser abans que nosaltres. A casa les coses no són objectes, sinó part de nosaltres mateixos. Per humil que sigui, una llar ens permet ser qui som i regenerar-nos al cap del dia.La societat consumista i tecnológica que vivim ens impedeix habitar, impulsant-nos a fugir constantment del que vivim i del lloc on som amb la promesa d’un futur de benestar que mai no arriba.La pressió per produir i l’estrés que causa l’acceleració, el soroll i la publicitat invadeixen l’espai interior, fent difícil quelcom tan bàsic com és contemplar en silenci com passa la nit o què passa dins nostre. La ciutat rendida a l’encís del consum, ens expulsa de l’experiencia humana básica de saber-nos part d’un món comú. Cada vegada més la vida urbana s’omple d’espais anònims, superficies comercials on no hi ha punts de referencia, ni senyals d’identitat. Contextos buits de sentit que generen alienació i erosionen la propia identitat. Sentim les noticies sobre canvi climàtic, xifres d’espècies en extinció, mentre les autopistes s’omplen de camions que passegen mercaderies d’un extrem a l’altre del planeta. Els pagesos d’aquí en canvi, no poden viure de la seva feina. Els petits comerços baixen persianes perque s’ha instal.lat una altra gran superfície-El món globalitzat utilitza arreu les mateixes estratègies: deslocalització, expropiació, extracció, generar necessitats i piratejar els remeis. Fins quan ens resignarem a aquest expoli. La crisi ecològica ha marcat un límit. No podem seguir creixent en un planeta finit. No podem seguir desitjant acumular, en una existencia breu. On volem aturar-nos?
Moltes persones arreu del món han topat amb aquest límit que és també existencial i s’han plantat davant la inercia globalitzadora, responent amb arrelament. Els horts urbans són molt més que una activitat de lleure per a la gent gran; són passes vers la sobirania alimentària i económica. Són gestos de dignitat davant tanta especulació.
Treballar a escala local per respondre als reptes globals és la consigna que està emergint arreu del món, amb el nom de “Pobles i ciutats en transició” Iniciatives locals, participatives i conscients del potencial transformador de les comunitats humanes quan s’orienten al bé comú.
Tornar a ocupar el lloc que ens correspon en la xarxa d’éssers vius i d’ecosistemes de la Terra implica recuperar els ritmes naturals i els llocs de convivència, memòria i reconeixement. Recuperar les economies locals per revertir l’especulació i la dependencia de mercats externs i llunyans. I sobretot, per tornar a sentir-nos a casa en el món.
Culturalment, suposa deixar anar el mite del progrés tecnològic i la creença en un creixement il.limitat. Deixar de fugir de la condició humana i crear hábitats sostenibles i solidaris, en harmonia amb l’entorn i en pau amb la terra.
A,C.
EL NOSTRE APUNT
La conferenciant ens endinsa i fa un estudi sobre la transformació de les ciutats a traves dels temps i l'enfoc que es té cap un futur proper i a la vegada incert.
Contraposa el sentit d'habitar (No el lloc físic que coneixem per vivenda), sinó que ens parla de cuidar d'habitar una casa, la Terra, el món, amb un sentit cosmològic. el món en el sentit d'un lloc on puc recuperar-me i poder-me tornar a concentrar, i on vivim com volem viure, al mateix que quan restem a casa, La paraula domus es casa, " està centrats" i des d'aquí comunicar-se al món.
Ens remet a les ciutats antigues dels primers segles, cercant un centre i unes muralles i a fora hi havia "el desconegut". La muralla marca on podem arribar.
i els humans estem entre cel i terra: és el sentit cosmològic i en el moment actual tenim uns altres límits com la sostenibilitat, i per això cal avançar-nos i d'aqui neix el repte d'haver perdut el sentit dels límits, ja que vivim en un sistema econòmic de creixement constant, amb la idea del progrés (PIB) entesa com a creixement.
Les primeres imatges de la Terra per Armstrong, en el viatge a la Lluna van ser mítiques, espirituals, es veu el nostre planeta limitat amb unes condicions de vida fràgils, si l'equilibri es trenca, es posa en qüestió aquest creixement. Ja en el 72 es fa una referència a aquest creixement postindustrial i ara amb la tecnologia hi haurà un topall. Costa molt de fer canvi d'hàbits de créixer generant residus espectaculars a un altre canvi paradigmàtic que es decréixer i això segons la
conferenciant ens provoca espant.
Es un problema cultural i ara sorgeix la emergència climàtica que depassa ja
l'aspecte cultural. L'Ecosistema ens diu que tots depenem uns dels altres , som com un gran cos orgànic, Quan algú se'n ressent es manifesta. El canvi climàtic
és com un símptoma d'aquest organisme, i la Terra necessita que li respectin el "seus ritmes".
S'ha d'analitzar perquè no vivim bé, sempre s'està marxant d'on s'està, els viatges etc la quantitat d'informació, el disseny de les ciutats s'haurien de plantejar abastament. Aquell urbanisme a favor dels cotxes, en el qual les persones i espais queden relegats, i que al mateix temps s'està molt al servei del mercantilisme i comercialització.
I ens parla de moviments de pobles i ciutats en transició. L'exemple de transformar espais buit en produccions locals, en aspectes de pagesia. Generar societats de suport mutuos i cercar maneres de compartir serveis. i per això cal reinventar i tornar-se arrelar als llocs, i recuperar els bioritmes, un temps de descans per tal de sortir d'aquesta línea de acceleració...
I entre altres moltes consideracions ens fa aposta de que amb un ritme canviat ja ajudem contra el col.lapse i el consumisme desaforat i ens dona exemples d'algunes ciutats que ja ho practiquen.
