LITERATURA

Immigració i Literatura. Crónica d'una Experiència

Vicenç  Villatoro

9 de gener de 2024

Per què una persona marxa de casa seva, del seu poble i del seu país per plantar les arrels a un altre lloc? Aquesta pregunta no té una resposta única, cada cas és especial diferent, no hi ha un immigrant universal tallat per un únic patró. Però aquesta decisió de marxar la prenen cada dia milers o milions de persones, a tot el món i és probablement una de les decisions més importants de les seves vides i el que marcarà les vides dels seus descendents. Segurament la sociologia, l‘antropologia, l’economia, la política, poden oferir interpretacions que ens ajudin a trobar respostes. Però també ho pot fer la literatura. Precisament perquè com que no hi ha un patró universal, cada cas és tan vàlid i tan significatiu com qualsevol altre. Com que tots són únics i diferents,explicar-ne un ens pot donar un mirall per parlar de tots.Fa al voltant de catorze anys, coma escriptor em vaig plantejar tractar la immigració a partir d’aquesta pregunta, per què algú se’n va de casa seva. Sabent que la literatura explica històries, però no dona respostes

 Com sempre passa en literatura, hi havia una inquietud personal: moltes vegades en la vida jo havia pensat en marxar, i en aquells moments d’una manera especial, però resulta que no he marxat mai. O en tot cas he marxat i he tornat. Llavors volia parlar d’algú que se’n va i explicar la història e la seva vida centrada en el fet de l’emigració. Volia fer un llibre de literatura de no ficció: és a dir, tractar un cas real amb tècniques i fórmules narratives pròpies de la novel·la. Vaig buscar exemples que em poguessin semblar interesants, i no vaig haver d’anar massa lluny: el meu avi patern va emigrar de Castro del Rio, a la campiña de Còrdova, a Terrassa l’any 1950, amb la seva dona i el seu fill de vint anys. El meu pare. Vaig pensar d’escriure la història de la seva vida, fins que va emigrar amb seixanta anys llargs. I em vaig adonar que en aqueta vida hi havia dos fets nuclears, essencials, molt pròxims en el temps: la guerra civil, el seu pas per la presó i la condemna a mort que va esperar dos anys per si l’executaven, fins que va ser commutada. Dos fets tan pròxims segurament havien de tenir alguna relació. D’això en va sortir un llibre de gairebé sis centes pàgines, que es diu “Un home que se’n va”.Però mentre feia aquest llibre vaig pensar que per parlar del fet d’emigrar, de perquè la gent se’n va d’un lloc, cal veure també la gent que es queda. Tan important com la decisió d’anar-se’n és la de quedar-se. I tan important com l’una o l’altra és la de tornar.I així el que estava pensat com un sol llibre va acabar sent una trilogia sobre l’emigració. Els que se’n van, els que es queden i els que tornen. A través de tres històries reals de famílies que m’eren pròximes. Els que es queden? Els meus avis materns, que van patí també presó i exili, però que van morir tots dos al mateix lloc on havien nascut, a Terrassa i a Canet. D’això en va sortir un altre llibre de sis-centes pàgines, La casa dels avis.

 I els que tornen: la família del publicitari Lluís Bassat, jueus mediterranis, retornen a la península d’on potser havien sortit els seus avantpassats i es troben a Barcelona venint de Corfú, Trieste, Bulgària o Istanbul. “El retorn dels Bassat”ho explica.Anar-se’n, quedar-se o tornar. Posar l’accent d’allò que ets en la sang, en la terra o en les paraules. Tres llibres per fer-ne una crònica de casos concrets, tan singulars o tan significatius com qualsevol altre, miralls de molts. Perquè de vegades la literatura, que fa més preguntes que respostes, ajuda al lector a buscar les seves, de respostes.                                                                                         

                                                                                                                                 Vicenç Villatoro