FILOSOFIA

 GRÈCIA ANTIGA: SÒFOCLES: ANTÍGONA I EDIP REI

RAÜL GARRIGASAIT,                                                                                                                                 5 DE MARÇ DE 2024

De la trentena llarga de tragèdies que hem conservat de la Grècia clàssica, la posteritat sovint n’ha elevat dues a la condició de models insuperables:l’Antígona i l’Èdip rei de Sòfocles. Què tenen d’especial que els hagi permès de seduir el públic i sobretot els lectors amb tanta intensitat?Semblen obres ben diferents. L’Antígona explica un acte de desobediència

de la protagonista: quan el rei Creont prohibeix que s’enterri el seu enemic Polinices, germà d’Antígona, ella decideix revoltar-se contra l’autoritat, assumint plenament les conseqüències del seu acte. Tota la tragèdia gira al voltant de les raons d’Antígona i les de Creont, que aparentment són les raons de la família i les de l’Estat. Ja veurem, però, que la situació és més complexa del

 que sembla d’entrada.

L’Èdip rei parteix d’una situació límit: una plaga assola la ciutat de Tebes. En aquestes circumstàncies, el rei Èdip, orgullós de la seva intel·ligència, s’ofereix per resoldre el mal col·lectiu, però no s’adona que l’origen d’aquest mal no és a fora sinó dins seu, dins del palau reial, dins de la seva família. Cercant el culpable de la situació, en realitat se cerca a si mateix.En tots dos casos, Sòfocles explora la tensió entre la col·lectivitat i el cercle familiar, entre les paraules dites en públic i els secrets que no es diuen, entre la força del llenguatge i la seva impotència. La manera com ho fa cada tragèdia, com veurem, és única i infinitament rica.