FÍSICA, ASTRONOMIA

JOAN ORÓ, EL CIENTÍFIC DE LA VIDA

 JOAN ANTON CATALÀ 4 DE JUNY DE 2024

A Joan Oró i Florensa (1923-2004) se'l coneix com el científic de la vida. Aquest lleidatà va ser una de les figures científiques més importants del segle XX, i es va dedicar a l'estudi sobre l'origen de la vida a la Terra i la cerca de vida fora del nostre planeta. Amb una personalitat inquieta, ja de ben jove va somiar a poder, algun dia, podrem esbrinar com s'ho va fer la natura per a crear la vida.

 Un cop va acabar la carrera de Químiques, va veure que l'entorn investigador a l'estat espanyol en aquella època (finals de la dècada de 1940) no permetia desenvolupar els estudis que ell necessitava, i amb el recolzament de la seva dona, la Francesca Forteza, va decidir que el seu futur passava per marxar als Estats Units. Amb unes condicions molt precàries, ja que provenia d'una família humil, Oró arribava, l'any 1952, a Houston, on va aconseguir doctorar-se en bioquímica i entrar, com a professor i investigador, a la Universitat d'aquesta ciutat nord-americana. 

                                                                           

                                                                      

 El dia de Nadal de 1959, Joan Oró va fer un dels descobriments més rellevants pel que fa a l'origen de la vida. En el seu laboratori de la Universitat de Houston va aconseguir trobar com la natura, fa milers i milions d'anys i en una Terra primitiva, va fabricar l'adenina, un compost essencial per a la vida que és present a tots els organismes vius del planeta. Aquella troballa el va fer guanyar fama mundial com a investigador, i de seguida la NASA li va demanar assessorament en alguns dels grans projectes de cerca de vida fora de la Terra, com per exemple en l'exploració del planeta Mart.

                                                                                   

             

 Justament, la participació d'Oró en la primera missió que anava a Mart a buscar vida va impedir que la NASA cometés un gran error quan tot semblava que s'havia descobert vida en aquest planeta.Sempre molt arrelat a Catalunya, Oró va ser diputat al Parlament l'any 1980, i en el seu retorn definitiu, un cop jubilat de la Universitat de Houston l'any 1994, va impulsar la creació del projecte astronòmic del Montsec i altres iniciatives enfocades a millorar l'ecosistema de recerca a casa nostra.En aquesta conferència repassarem alguns dels moments claus de la seva trajectòria i de la recerca que va impulsar, i també reflexionarem sobre la vida i la seva complexitat"                                                                                                  Joan Anton Català

HISTORIA DE L'ART: CINEMA

 WALT DISNEY I ELS CONTES TRADICIONALS                                                     ALBERT BEORLEGUI

 21 MAIG DEL 2024

 

Hi ha la creença popular que els contes de fades són històries innocents amb princeses que somnien amb prínceps blaus, ocellets que entonen cançonetes ensucrades, i fades que fan encanteris, convertint carbasses amb carrosses. La idea ha estat sobretot reforçada per les versions en cinema que n’ha fet Walt Disney, on,paradoxalment, se l’ha criticat tant per endolcir massa les històries originals, com ser també el creador d’alguns dels malsons més traumàtics de la nostra infantesa.

 En realitat, però, els contes de fades són més perversos del que podríem arribar a pensar, entre d’altres qüestions, perquè no estaven originàriament dirigits a una audiència infantil i no estalviaven elements morbosos (incest,canibalisme, tortures, entre moltes d’altres perversions), per fer-los més atractius a les audiències a les que anaven dirigits. Aquesta conferència tracta la relació que Walt Disney ha tingut amb els contes de fades i com bona part de la producció que va fer en vida (1923-1966)adaptava alguns d’aquests contes endolcint-los per a unes audiències però mantenint (d’amagat, això sí), alguns elements inquietants. 

La sessió intenta delimitar què és el que entenem per un conte de fades, establint aquells elements comuns (universalitat, oralitat, atemporalitat, personatges arquetípics, existència de la màgia, finals feliços), i com els podem distingir dels mites, les faules, les llegendes o els simples contes. I també es fa un recorregut per alguns pels principals autors de contes, no només els més coneguts (Charles Perrault, els germans Grimm, Hans Christian Andersen), sinó també d’altres que en

van ser precursors com Giambattista Basile, Gianfrancesco Straparola da Caravaggio, la Baronesa d’Aulnnoy o Charlotte Rose de la Force.Finalment, es fa una comparació entre les versions “originals” i les adaptacions cinematogràfiques dels tres contes de fades canònics de Disney:Blancaneus i els set nans (1937), La Ventafocs (1950) i La bella dorment (1959).

Lluny de pensar que els contes de fades són patrimoni exclusivament infantil, doncs, aquesta conferència intenta aprofundir en aquest apassionant terreny ple d’encanteris, sorpreses i on els finals no sempre són feliços...

LITERATURA: LA PERSONALITAT LITERÀRIA DE FRANCESC VIVENÇ "EL RECTOR DE VALLFOGONA DE RIUCORB"

 LA PERSONALITAT LITERÀRIA  DE FRANCESC  VICENÇ GARCIA "EL RECTOR DE VALLFOGONA"

MARIA ISABEL PIJOAN 

7 DE MAIG DEL 2024

Gran poeta i arribista, el poder del roig (Exèrcit) i el negre (Esglèsia). El voler ascendir en el món de l'esglèsia en el segle XVII, ell es plantejava escalar socialment, era un gran poeta, i no se'l veia a la seva Rectoria. 

Neix a Saragossa, 22/1/1579, la seva família era de Tortosa, eren els Garcia teixidors de bancals, roba de taula. Vinculats a l'ofici de música Els Ferrandiz per part de mare confecció de guants, enviudada, es casa amb el pare de  Francesc Vicenç Garcia, que mort de malaltia, el 1582. La mare es casa per tercera vegada amb Pau Bonto i té cinc germanastres que porten la llibreria de la família. Ell vivia en contacte en l'ambient tortosi del segle XVI en llengua castellana. Fins llavors escrivia en castellà. Es traslada a Barcelona als setze anys i va a veure Felip III al 1601i  rep medalla de Batxillerat d'Arts i poesia dedicada a Barcelona, i al 1604 coincideix amb Felip III a València en la processor a l'Esglesia Corpus Cristi.

Té influència bisbe Francesc Robuster, que era "cap el locavell gros", (bandoler) robava als rics per donar-ho. Va marxar de Vic i es va situar a Manresa i el 1606 mort un rector de Vallfogona, va guanyar el concurs, el nostre Francesc Vicenç. S'escrivia amb nobles i literats en el contex de Segle d'Or on Gongora fuig de la realitat com Quevedo.

Els escriptors com Felip de Guimerà, Pardina, Vicens de Moradell, etc estaven renovan la Literatura Catalana, seguint directius del barroc.El visitaven amics, familiars,  el bandoler rival de Robuster. Perot de Rocaguinarda. Li fa un sonet ambiguo.

Quan estava a la rectoria acompanyat de la majordoma la seva tia  Joana,  i Margarida Verlasca, cosina . LLavors es va morir un escolanet que va morir als dotze anys Li fa un epitafi molt sentit. El va fer gravar a la pica d'aigua beneita de l'Esglèsia.

Federic Soler, Pitarra estava enamorat del rector de Vallfogona, es feia autosàtires de la seva obra. Novel.la el 1876 sobre el Rector de Vallfogona. Al 1610 acudeix a un certamen literari amb pseudonim nom del cunyat i al 1613 composicions un panagirit, lloança a una persona poderosa Felip de Berga, per encàrrec, amb diferent tipus de mètrica.

Es cridat a la cort per l'Arquebisbe Montcada (Tarragona) per divertir a les dames, declamant. El 1614  beatificació de Sta Teresa de Jesus, va fer un poema. Es preocupava de la seva parròquia amb la Comèdia de Sta Barbara que pertany a les histories de vides de Sants.

Amic dels Montcada, Joan Montcada bisbe de Barcelona, Pere MOntcada bisbe de Girona, secretari del Pere de Motcada era el somni de la seva vida. A formar part de la Cort, però aquest noble va morir aviat i va fer la prèdica a Felip III. Va ser dedicat al Compte d'Osona. 

El sermó és una obra d'oratòria barroca malgrat fer insuflar elogis, quan s'hi posava era un gran escriptor. A Tortosa es doctorat i el retrobem a Madrid, però mort Felip III ja no era ben vist. Amb Felip IV històries estranyes. En aquella època s'havien intentat enmetzinar a poetes ell no està clar la seva prematura mort als 44 anys el 27/9/1623.

Es va desfermar tota passió per la vida i Mort d'en Francesc Vicençs Garcia, el segle XIX reconegut com a pont entre els barrocs medievals. Marià Aguiló Mila Fontanals i Bofarull li van crear mala fama.

Capitenejats per  Pitarra, el veiem entroncar amb el segle literari del XIX. Riquer Moles i Rossic el varen rehabilitat, i es pot dir que va influir a Baltassar Porcel, Pere Gimferrer , Cassasses i Pedrals dels nostres dies.

HISTÒRIA DE L'ART: PICASSO I MIRO

 PICASSO I MIRÓ: DOS GRANS ARTISTES COMPARATS. 

 REVOLUCIÓ ARTÍSTICA. ADMIRACIÓ I AMISTAT

Mariona Millà

16 d'abril de 2024

Picasso i Miró dos artistes dels més grans que mai ha donat el món de l'art.Des de la infantesa fins a la vellesa, creen un món inigualable d'imatges i d'emocions que revoluciona el pensament artístic i que travessen les fronteres geogràfiques d'arreu del món.

 Analitzarem les estructures, formes, cromatisme, narrativa, discurs... i també ens aproximarem a l'impuls emotiu que palpita dins seu i els fa ser els artistes  transformadors que tanta expectació ens desperten.

1. 
   
   
2. 
   
   
   

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 SALVADOR SEGUI, "EL NOI DEL SUCRE"

JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ

2 D'ABRIL DE 2024

Salvador Seguí, "El noi del Sucre" és un dels grans noms del sindicalisme català.

Defensor de l'anarquisme sindical, advocava per la unió del republicanisme catalanista d'esquerres en el front polític, on hi tenia grans amics com Francesc Layret i Lluís Companys, fet que el va convertir en un personatge complex i polièdric. Líder de la CNT en les primeres dècades del segle XX, va ser assassinat pels pistolers de la Patronal, durant els anys de plom de Barcelona.

La seva memòria persisteix com  la  d'una de les persones clau, per entendre els anys posteriors a la Gran Guerra a Catalunya.

CIÈNCIES SOCIALS, PUBLICITAT

LES MARQUES, "EL MITJÀ ÉS EL MISSATGE"

XAVIER FRANCO                 19 de Març de 2024

EL MITJÀ ÉS EL MISSATGE…AMB CREATIVITAT.

Aplicació de la teoría de M. McLuhan a la Publicitat. Un mitjà no és simplement un sobre que conté una carta:és en si mateix, una importantíssima part del missatge.

                                  

Aquesta afirmació del filòsof i comunicòleg canadenc Marsall Mcluhan queda reflectida en diversos dels seus llibres estudiats a qualsevol facultat de comunicació de tot el món i que implica als mitjans de comunicació de masses. Marçal Moliné primer i Xavi Franco alguns anys mes tard van treballar i van desenvolupar aquesta teoria al món de la publicitat en la primera dècada de l'actual segle. Cada mitjà té el seu propi llenguatge, i la seva pròpia manera d’arribar als nostres sentits, que modifica la percepció del missatge. El mitjà qualifica, completa, afegeix i treu coses a un anunci. A partir de McLuhan, els creatius publicitaris van saber què tractament diferenciat havien de donar-li als anuncissegons el mitjà al que anaven destinats. Sempre buscant l'efectivitat en la percepció del missatge per part del receptor a qui va destinat. La conferència recull un resum pràctic de com la creativitat publicitària es pot adaptar a les característiques pròpies de cada mitjà amb múltiples exemples d'anuncis i formes de comunicació publicitària de diverses èpoques i països -incloent imatges i vídeos- que en la seva immensa majoria han estat premiats amb Lleons de Cannes que són considerats com els oscars de la publicitat.

                                               

FILOSOFIA

 GRÈCIA ANTIGA: SÒFOCLES: ANTÍGONA I EDIP REI

RAÜL GARRIGASAIT,                                                                                                                                 5 DE MARÇ DE 2024

De la trentena llarga de tragèdies que hem conservat de la Grècia clàssica, la posteritat sovint n’ha elevat dues a la condició de models insuperables:l’Antígona i l’Èdip rei de Sòfocles. Què tenen d’especial que els hagi permès de seduir el públic i sobretot els lectors amb tanta intensitat?Semblen obres ben diferents. L’Antígona explica un acte de desobediència

de la protagonista: quan el rei Creont prohibeix que s’enterri el seu enemic Polinices, germà d’Antígona, ella decideix revoltar-se contra l’autoritat, assumint plenament les conseqüències del seu acte. Tota la tragèdia gira al voltant de les raons d’Antígona i les de Creont, que aparentment són les raons de la família i les de l’Estat. Ja veurem, però, que la situació és més complexa del

 que sembla d’entrada.

L’Èdip rei parteix d’una situació límit: una plaga assola la ciutat de Tebes. En aquestes circumstàncies, el rei Èdip, orgullós de la seva intel·ligència, s’ofereix per resoldre el mal col·lectiu, però no s’adona que l’origen d’aquest mal no és a fora sinó dins seu, dins del palau reial, dins de la seva família. Cercant el culpable de la situació, en realitat se cerca a si mateix.En tots dos casos, Sòfocles explora la tensió entre la col·lectivitat i el cercle familiar, entre les paraules dites en públic i els secrets que no es diuen, entre la força del llenguatge i la seva impotència. La manera com ho fa cada tragèdia, com veurem, és única i infinitament rica.