LITERATURA

SALVADOR ESPRIU
AHIR, AVUI I SEMPRE
M. Isabel Pijoan i Picas
28 de maig de 2019

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 -Barcelona, 1985) és un dels escriptors nacionalment i internacional més rellevants del segle XX. I és que el seu missatge té una vigència peculiar en els temps que corren. La seva obra, que presenta un sincretisme recopilador de diferents tradicions culturals i espirituals (l’anomenada “forma enciclopèdica” de què parla la crítica), és un univers, únic i singular, a la recerca del sentit global de  l’existència humana, el qual esdevé una autèntica iniciació als secrets de la vida i la mort.

Espriu comença escrivint prosa narrativa als anys 30 del segle passat, cosa que li permet satiritzar la societat del seu temps, sovint presentada de manera
esperpèntica. Les seves narracions, que fustiguen els mals costums de l’època i
la manca d’una praxi ètica en la vida quotidiana, tenen una rabiosa actualitat. Així, els contes “El meu amic Salom” i “Teoria de Crisant”, per exemple, es configuren com a veritables retrats morals de la societat actual, sotmesa a una complicada situació sociopolítica.

La poesia d’Espriu, a la qual es consagra, ja a la postguerra, desencisat per
l’ensulsiada de Catalunya a causa de la Guerra Civil, l’emmena a pouar en les
fondàries metafísics de l’ésser humà per meditar sobre la mort, omnipresent en el context posterior de la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, bo i assumint-la i superant-la en l’elementalitat de les petites coses de la vida quotidiana, com
evoca Llibre de Sinera (1963). De la mateixa manera, ens presenta una solució ales difícils relacions de Catalunya i Espanya al llarg dels segles, estimulant-nos a establir ponts de diàleg entre els diferents pobles de la Península Ibèrica en  emblemàtic poemari La pell de brau (1960)



El teatre espriuà, iconoclasta de la tradició teatral anterior i reverencial de la
llengua catalana, com es veu a Primera història d’Esther (1948), incorpora sovint el mite d’arrels mediterrànies, des d’una dimensió nova, en atorgar-li un caràcterètic amb el desig d’establir un comportament cívicosocial per a les futures generacions.

Salvador Espriu, que ha cultivat també la crítica literària en comentar la poesia del seu gran amic, el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, ha excel·lit en tots els gèneres, entre altres temes, pel mestratge demostrat en l’ús d’un llenguatge propi, el qual té la potència del qui s’expressa en la fermesa de la sinceritat però, com a persona respectuosa dels altres, sap que la “veritat”, fins i tot la seva, és unconcepte relatiu, mai absolut.

                                                                                  M. Isabel Pijoan i Picas